Capítol I

—Pare meu —va dir esforçant-se a ser clar i decidit—, vinc a
demanar-li autorització per casar-me amb una senyoreta que es diu
Maria Monforte.
Afonso va deixar el llibre obert sobre els genolls, i va dir amb
veu greu i lenta:
—No me n’havies parlat, d’això... Tinc entès que és la filla
d’un assassí, d’un negrer, i que l’anomenen també la Negreira...
—Pare...!
Afonso es va aixecar davant d’ell, rígid i inexorable, com la
pròpia encarnació de l’honor domèstic.
—Has de dir-me res més? Em fas envermellir de vergonya.
Pedro, més blanc que el mocador que tenia a la mà, va exclamar
tot tremolós, gairebé sanglotant:
—Doncs pot estar segur, pare, que m’hi casaré!
I va sortir amb un furiós cop de porta. Al corredor va cridar
el seu criat, i, en veu molt alta, perquè el seu pare ho sentís, li va
ordenar que li portés les maletes a l’Hotel d’Europa.
Dos dies després Vilaça va entrar a Bemfica amb llàgrimes als
ulls, explicant que el noi s’havia casat aquella matinada i que, segons
li havia dit Sérgio, l’administrador dels Monforte, volia partir
amb la núvia cap a Itàlia.
Afonso da Maia s’asseia en aquell moment a taula per esmorzar,
al costat de la xemeneia. Al centre s’hi esfullava un ram en un
gerro del Japó, davant les flames fortes dels troncs, i al costat del
cobert de Pedro hi havia un exemplar de la Grinalda, revista de
poesia que ell acostumava rebre... Afonso va sentir l’administrador,
greu i mut, i va continuar desplegant lentament el seu tovalló.
—Ja ha esmorzat, Vilaça?
L’administrador, sorprès davant d’aquella serenitat va
balbucejar:
—Ja he esmorzat, senyor...
Llavors Afonso, assenyalant cap al cobert de Pedro, va dir al
37