Capítol I

hospitalitat li va enviar un magnífic ram, amb una galanteria de
príncep artista del Renaixement, un sonet en italià enrotllat entre
les flors i tan perfumat com elles; la comparava amb una noble
dama de Síria donant la gota d’aigua del seu càntir al cavaller àrab
ferit a la carretera abrusadora; la comparava amb la Beatriu del
Dant.
Allò va semblar a tothom una distinció, i, com va dir Alencar,
era un gest a la Byron.
Després, a la soirée pel bateig de Carlos Eduardo, la setmana
següent, va anar-hi el napolità i els va impressionar a tots. Era un
home esplèndid, format com un Apol·lo, d’una pal·lidesa de marbre
superba: la seva barba curta i arrissada, els seus llargs cabells
castanys, cabells de dona, ondulats i amb reflexos d’or, separats a
la natzarena, li donaven realment, com deia l’arlesiana, una fisonomia
de bell Crist.
Va ballar a penes una contradansa amb Maria i va semblar,
veritablement, una mica taciturn i altiu; però tot en ell fascinava: la
seva figura, el seu misteri, fins i tot el seu nom: Tancredo. Molts cors
femenins van palpitar quan ell, estintolat a una porta, amb el clac a
la mà i una expressió malenconiosa, exhalant l’encant patètic d’un
condemnat a mort, va escampar lentament pel saló l’ombrívola
llangor de la seva mirada de vellut. La marquesa d’Alvenga, per
examinar-lo de prop, va sol·licitar el braç a Pedro, i li va aplicar,
com a un marbre de museu, els seus impertinents d’or.
—És admirable! —va exclamar—. Com una imatge...! I són
vostès amics, són amics, Pedro?
—Som com dos germans d’armes, senyora meva.
En aquella mateixa soirée Vilaça havia informat Pedro que el
seu pare era esperat l’endemà a Bemfica. I Pedro, en quant es van
retirar, va parlar a Maria d’«anar a fer la gran escena al papà». Ella,
però, s’hi va negar, i amb les raons més imprevistes. Hi havia pensat
molt! Reconeixia ara que un dels motius d’aquell temor al papà
49