Capítol I

—Fa més de tres anys —va murmurar Pedro.
Es va aixecar, va contemplar a la llunyania la finca, tan trista
sota la pluja; després va escampar la mirada lentament per la biblioteca,
detenint-la un moment en el seu propi retrat, fet a Roma
quan tenia dotze anys, vestit de vellut blau amb una rosa a la mà. I
va repetir encara, amargament:
—Teníeu raó, pare; teníeu raó...
I a poc a poc, passejant, va començar a parlar entre sospirs
d’aquells últims anys, de l’hivern passat a París, de la vida a Arroios,
de la intimitat de l’italià a la casa, dels projectes de reconciliació, i,
finalment, d’aquella carta infame, sense pudor, invocant la fatalitat,
llançant-li a la cara el nom de l’altre...! En un primer moment només
se li havien acudit idees sagnants i havia volgut perseguir-los.
Però conservava un bri de raó. Resultaria ridícul, no? Segurament
la fuga havia estat preparada per endavant i no havia de llançar-se a
recórrer ara els hotels d’Europa a la recerca de la seva dona... Anar
a lamentar-se davant la Policia, fer-los detenir? Una imbecil·litat!
Allò no impediria que ella estigués ja pels camins jaient amb un
altre... No li restava res més que el menyspreu. Era una bella amant
que havia tingut uns quants anys i que havia fugit amb un home.
Adéu! Li quedava un fill, sense mare, amb un nom tacat. Paciència!
Necessitava oblidar, partir per a un llarg viatge, cap a Amèrica
potser. I ja veuria el seu pare: tornaria consolat, enfortit.
Deia aquelles coses sensates, passejant lentament amb el cigar
apagat entre els dits i una veu que es calmava. Però de sobte es va
aturar davant del seu pare, amb una rialla seca i una brillantor feroç
als ulls.
—Sempre havia desitjat veure Amèrica, i aquesta és una bona
ocasió... Una magnífica ocasió, eh! Puc, un cop allà, fins i tot naturalitzar-me,
arribar a president o rebentar... Ha, ha!
—Sí; més endavant ja pensaràs en això, fill meu —el va interrompre
el vell, esglaiat.
55