Capítol I

—Sense comptar que el petit està molt retardat. No sap res,
excepte una mica d’anglès... No té cap instrucció!
—Però és molt despert, benvolguda senyora! —va replicar
Vilaça.
—És possible —va respondre secament la intel·ligent
Silveira.
I girant-se cap a Eusebiozinho, que romania al seu costat,
quiet com si fos de guix:
—Apa, fill; recita-li al senyor Vilaça aquests bonics versos que
tu et saps... Apa, no siguis tímid...! Vinga, Eusebiozinho, fill, sigues
maco...
Però el nen, mandrós i trist, no es desenganxava de les faldilles
de la tieta. Va haver de posar-lo en peu ella i aguantar-lo perquè
el tendre prodigi no es desplomés sobre les cametes flàccides, i la
mamà li va prometre que si deia els versets dormiria aquella nit
amb ella...
Això el va decidir. Va obrir la boca i, com d’una aixeta fluixa,
es va sentir fluir en un fil de veu, el recitat lent i bavejant:
És de nit; l’astre soliu
esquinça exhaust un plumbi cel;
li ennuvola el front joliu
un grisenc i humitós vel...
Ho va dir tot sense bellugar-se, amb les mans penjant i els
ulls esmorteïts clavats en la tieta. La mamà portava el compàs amb
l’agulla de ganxet, i la vescomtessa, a poc a poc, amb un somriure
exhaust, banyada en la llangor de la melopea, anava tancant les
parpelles.
—Molt bé, molt bé! —va exclamar Vilaça, impressionat, quan
Eusebiozinho va acabar, cobert de suor—. Quina memòria! Quina
memòria! És un prodigi...!
85