Capítol I

la falda de les minyones i als racons encoixinats, tenia por del vent
i dels arbres. I a poc a poc, amb passes desconsolades, anaven tots
dos trepitjant en silenci les fulles seques: el fill tot acovardit de les
ombres bellugadisses del bosc, i el pare, amb l’esquena encorbada,
pensívol, trist davant aquella debilitat del seu fill...
Però el menor esforç que feia per arrencar el noi d’aquells
braços de mare que l’ablanien, d’aquell catecisme mortal del pare
Vasques, ocasionava tot seguit a la delicada dama accessos de febre.
I Afonso no s’atrevia ja a contrariar la pobra malalta, tan virtuosa i
que l’estimava tant! Anava llavors a lamentar-se amb la tia Fanny;
la sàvia irlandesa deixava les ulleres entre les pàgines del llibre, tractat
d’Addison o poema de Pope, i arronsava malenconiosament les
espatlles. Ella què podia fer-hi...!
Finalment, la tos de Maria Eduarda va anar augmentant, com
la tristesa de les seves paraules. Parlava ja de la seva «darrera ambició»,
que era tornar a veure el sol! Per què no tornaven a Bemfica,
a la seva llar, ara que l’Infant havia estat també ell desterrat i que
hi regnava una gran pau? Però Afonso no va accedir-hi. No volia
veure un altre cop els seus calaixos destrossats a cops de culata, i els
soldats de Dom Pedro no li oferien més garantia que els esbirros
de Dom Miguel.
Per aquella època va haver-hi un gran disgust a la casa: la tia
Fanny va morir d’una pulmonia, amb els freds de març, i allò va
ennegrir encara més la malenconia de Maria Eduarda, que també
l’estimava molt, perquè era irlandesa i catòlica.
Per distreure-la, Afonso la va portar a Itàlia, a una deliciosa villa
prop de Roma. Allà no li faltava el sol: el tenia puntual i generós
tots els matins, banyant àmpliament les terrasses, daurant murtres
i llorers. I, a més a més, allà baix, entre marbres, hi havia la cosa
preada i santa: el Papa!
Però la trista senyora continuava ploriquejant. El que realment
l’abellia era Lisboa, les seves novenes, els sants devots del seu barri,
25