Capítol I

del matrimoni li fes venir l’esgarrifança d’una gesta a emprendre,
empaitar un toro o nedar als sallents del Douro. Llavors, amb qualsevol
motiu artificiós, s’ajornava el casament fins a la diada de Sant
Miquel següent. I, alleujat, tranquil, el respectable magistrat continuava
acompanyant les Silveira a tes, festes religioses o condols,
vestit de negre, afable, servicial, somrient ala senyora Eugénia i no
desitjant més plaers que els d’aquella convivència paternal.
A penes Afonso va entrar a la sala el van informar tot seguit
del contratemps: el senyor jutge i la seva esposa no podien venir,
perquè el magistrat estava amb dolors reumàtics, i les Branco
s’havien fet disculpar, les pobres, perquè era dia de tristesa a casa
seva, perquè feia disset anys que havia mort el seu germà Manuel.
—Bé —va dir llavors Afonso—, bé. El reuma, la tristesa, el
seu pobre Manuel... Jugarem nosaltres un tresillo de quatre. Què
diu el nostre senyor fiscal?
El bon home va inclinar el seu front calb, murmurant que
«estava a les seves ordres».
—Llavors al deure, al deure! —va exclamar tot seguit el capellà,
refregant-se les mans, animat ja davant de la partida.
Les parelles es van dirigir a la saleta de joc, separada del saló
per un cortinatge, recollit ara, i que deixava veure la taula verda,
i als cercles de llum que projectaven les pantalles, les baralles,
obertes en ventall. Al cap d’una estona el senyor fiscal en va tornar,
dient rialler que «els havia deixat per jugar un roquet de tres»,
i va ocupar novament el seu lloc al costat dela senyora Eugénia,
creuant els peus per sota de la cadira i les mans damunt del ventre.
Les senyores estaven parlant del dolor del jutge. Solia venir-li cada
tres mesos. I era censurable la seva mania de no voler consultar
els metges. Encara més en la mesura que estava molt acabat, sec,
descolorit, mentre que la seva esposa,la senyora Augusta, menjava
amb abundància i agafava colors...! La vescomtessa, sepultada en la
seva abundància a un cantó del canapè, amb el vano obert sobre el
79