Capítol I

en els seus braços; es va aturar al costat de Pedro, li va agafar greument
el cap amb les mans i li va besar el front, una vegada i una
altra com si fos encara un nen, restituint-li allà i per sempre la seva
tendresa, íntegra.
—Teníeu raó, pare, teníeu raó —murmurava Pedro, entre
llàgrimes.
Van romandre després en silenci. Fora, les batzacades de la
pluja assotaven la casa, la finca, amb un clamor prolongat, i els
arbres, sota les finestres, s’agitaven amb el fort vent d’hivern.
Va ser Afonso qui va trencar el silenci:
—Però cap a on han fugit, Pedro? Què saps, fill meu? No es
tracta de plorar...
—No en sé res —va respondre Pedro en un llarg esforç—. Sé
que ha fugit. Jo vaig sortir de Lisboa dimarts. Aquella mateixa nit
va partir ella de casa en un carruatge, amb una maleta, el cofre de
les joies, una minyona italiana que tenia ara i la petita. Va dir a la
majordoma i a la dida del nen que anava a reunir-se amb mi. A
elles els va estranyar; però què podien dir?... Quan vaig tornar, vaig
trobar aquesta carta.
Era un paper ja brut, rellegit sens dubte molts cops des d’aquell
matí, rebregat amb fúria. Contenia aquestes paraules:
«És una fatalitat. Marxo per sempre amb Tancredo. Oblida’m,
perquè no sóc digna de tu; m’emporto Maria, perquè no puc separar-me
d’ella.»
—I el petit? On és el petit? —va exclamar Afonso.
Pedro va semblar recordar-se’n llavors:
—És allà, amb la dida; l’he portat al cotxe.
El vell va sortir de seguit, i poc després va tornar, portant en
braços el petit, embolicat en la seva llarga capa blanca brodada i
amb el seu gorret de randes. Era gros, d’ulls molt negres, amb unes
adorables galtones fresques i de color de rosa. Reia tot ell, parlotejant,
agitant el seu sonall d’argent. La dida no havia passat de la
53