Capítol I

com un mort. Un noi encantador! Només a mi em passa això,
Senyor! Fins i tot, Alencar, que anava al seu costat... Podia haver
ferit abans Alencar, un amic íntim, de confiança! Fins i tot la gent
se n’hauria rigut. Però no, zas, fereixo l’altre, el de més etiqueta.
En aquell moment va entrar al pati un cotxe.
—És el metge!
I Pedro va sortir precipitadament.
Va tornar al cap de poca estona, més tranquil. El doctor
Guedes va riure gairebé d’aquella bagatel·la: una perdigonada al
braç i alguns ploms a les costelles. Li va prometre que passades dues
setmanes podria caçar un altre cop a la Tojeira. I el príncep estava
ja fumant-se el seu cigar. Gran persona! Semblava simpatitzar amb
el papà Monforte...
Aquella nit Maria va dormir malament, amb l’excitació vaga
que li produïa la idea d’aquell príncep entusiasta, conspirador,
condemnat a mort, ferit ara, allotjat damunt de la seva habitació.
Després, al matí de bona hora, a penes Pedro va sortir per fer
transportar personalment l’equipatge del napolità, Maria va enviar
dalt la seva donzella francesa, una bella mossa d’Arles, a preguntar
en nom seu com es trobava Sa Altesa i «a veure quina figura tenia».
L’arlesiana va tornar amb els ulls brillants a dir a la senyora, amb els
seus expressius gestos de provençal, que no havia vist mai un home
tan guapo! Era un retrat de nostre senyor Jesucrist! Quin coll, quina
blancor de marbre! Estava molt pàl·lid encara; agraïa entendrit
les atencions de Madame Maia i s’havia quedat llegint el periòdic,
reclinat als coixins.
Maria, des de llavors, no va semblar interessar-se ja pel ferit.
Era Pedro qui venia a cada moment a parlar-li d’ell, entusiasmat
amb aquella existència patètica de príncep conspirador, compartint
ja el seu odi als Borbons, encantat amb la similitud de gustos
que trobava en el ferit: la mateixa afecció a la caça, als cavalls, a
les armes. Ara, molt de matí, pujava a l’habitació del príncep, en
47