Capítol I

cara li somreia il·luminada per la flama alegre, i veia novament les
galtes rosades entre les randes blanques del gorret...
Mentrestant, havien estat encesos els llums de la casa. Ja inquiet,
va pujar a l’habitació del seu fill; estava tot fosc, tan humit
i fred com si la pluja hi caigués dins. Una esgarrifança va recórrer
el vell, i quan va cridar, la veu de Pedro va venir de les tenebres de
la finestra; era allà, amb els batents oberts, assegut fora, davant la
barana, girat cap a la nit tempestuosa, cap a l’ombrívola remor de
les enramades, rebent a la cara el vent, l’aigua, tots els rigors de
l’hivern agrest.
—Però, ets aquí, fill meu! —va exclamar Afonso—. Els criats
deuen voler arreglar l’habitació, baixa un moment... Estàs tot mullat,
Pedro!
Li palpava els genolls, les mans glaçades. Pedro es va aixecar
amb un estremiment, desprenent-se impacient d’aquella tendresa
del vell.
—Volen arreglar l’habitació, eh? Em prova l’aire, em prova
tan bé l’aire!
Teixeira va portar llums, i darrere d’ell va aparèixer el criat de
Pedro, que arribava de Arroios en aquell moment, amb un gruixut
estoig de viatge envernissat. Havia deixat les maletes a baix. El
cotxer havia vingut també. Com que cap dels senyors no eren a
casa...
—Bé, bé —va interrompre Afonso—. El senyor Vilaça hi
anirà demà i ell donarà les ordres.
El criat, llavors, va anar de puntetes a deixar el maletí damunt
del marbre de la calaixera. Encara hi havia allà antics flascons de
tocador de Pedro, i els canelobres, sobre la taula, il·luminaven el
gran llit trist de solter amb els matalassos doblegats pel mig.
Gertrudis, tota atrafegada, va entrar amb els braços carregats
de roba de llit; Teixeira va estovar vivament els coixins; el criat
d’Arroios, deixant el barret en un racó, va anar també a ajudar-los.
57