Capítol I

els bigotassos rossos de Melo, que conversava dret amb el papà
Monforte, amagat com sempre en un racó fosc de la llotja. Alencar
va anar a observar “el cas” des de la llotja de platea dels Gama.
Pedro havia tornat a la seva cadira i contemplava Maria amb els
braços creuats. Ella va conservar algun temps la seva actitud de
deessa insensible; però després, en el duet de Rosina i Lindor, dues
vegades, els seus ulls blaus i profunds es van aturar en ell, greus,
una llarga estona. Alencar va córrer al Marrare, amb els braços enlaire,
a escampar la notícia.
No va tardar, d’altra banda, a parlar-se per tot Lisboa de la
passió de Pedro da Maia per la Negreira. Ell li va fer la cort públicament,
a l’antiga, plantat en una cantonada, davant del palauet
dels Vargas, amb els ulls clavats a la finestra d’ella, immòbil i pàl·lid
d’èxtasi.
Li escrivia diàriament dues cartes de sis fulls, poemes desordenats
que componia al Marrare. I allà ningú no ignorava el destí
d’aquelles pàgines de línies encreuades que s’acumulaven davant
d’ell al cim de la safata amb la ginebra. Si algun amic arribava a la
porta del cafè a preguntar per Pedro da Maia, els cambrers responien
ja amb molta naturalitat:
—Dom Pedro? És allà, escrivint-li a la nena.
I ell mateix, si l’amic s’acostava, li estenia la mà i exclamava
radiant, amb el seu somriure bell i franc:
—Espera’t aquí una mica; estic escrivint a Maria!
Els vells amics d’Afonso da Maia que venien a jugar el seu
whist a Bemfica, en especial Vilaça, l’administrador dels Maia,
molt zelós de la dignitat de la casa, no havien tardat a portar-li la
notícia d’aquells amors de Pedrinho. Afonso ja els sospitava; veia
partir tots els dies un criat de la finca amb un gran ram de les millors
camèlies del jardí; tots els matins trobava a primera hora a la
galeria un criat que es dirigia a les cambres del noi, aspirant satisfet
el perfum d’un sobre amb segell de lacre daurat, i no li desagradava
33