Capítol I

seus maldecaps:
—La doctrina, sí, senyor meu Afonso; encara que Vostra
Excel·lència ho digui així, amb aquest to d’escarni... La doctrina.
Però no vull ja parlar d’això... Hi ha altres coses. I si ho repeteixo
tantes vegades, Senyor Afonso da Maia, és per l’afecte que li tinc
al nen.
I va començar novament la discussió que s’entaulava sempre a
l’hora del cafè, quan Custódio menjava a la finca.
El bon home trobava horrible que en aquella edat un noi tan
encisador, hereu d’una casa tan gran, amb futures responsabilitats
en societat, no sabés la doctrina. I va explicar tot seguit a Vilaça
allò que havia succeït ambla senyora Cecília Macedo. Aquella virtuosa
senyora, esposa del notari, en passar per davant del portal
gran de la finca, havia vist Carlinhos, el va cridar, afectuosa i amiga
dels nens com ella era, i li va demanar que li digués l’acte de contrició.
I què havia respost el nen? Que mai no n’havia sentit parlar,
d’allò! Coses semblants entristien. I Afonso da Maia ho trobava
graciós, reia! Ara hi havia allà l’amic Vilaça, que podia dir si era un
cas com per riure’n. —No; Afonso da Maia tenia un gran saber i
havia corregut molt món, però d’una cosa no el podia convèncer,
a ell, un pobre sacerdot que ni tan sols havia anat mai a Porto: que
existís felicitat i bon comportament a la vida sense la moral del
catecisme.
I Afonso da Maia va respondre de bon humor:
—Llavors, què li ensenyaria vostè, pare, si jo li entregués el
noiet? Que no s’ha de robar els diners de les butxaques, ni mentir,
ni mal tractar els inferiors, perquè això és contrari als manaments
de la llei de Déu i porta a l’infern, oi? No és això?...
—Hi ha més que això, senyor...
—Ja ho sé. Però tot això que vostè li ensenyaria que no s’ha de
fer, per ser un pecat que ofèn Déu, ja sap ell que no s’ha de practicar,
perquè és indigne d’un cavaller i d’un home de bé...
76