Capítol I

passar-li el braç pel coll, i com comprenent els seus pensaments, li
va preguntar si Vilaça no tornaria a veure’ls a la finca.
—No, fill meu; mai més. Mai més no el tornarem a veure.
El petit, entre els genolls i els braços del vell, mirava la catifa
i, com recordant, va murmurar tristament:
—Pobre Vilaça... Feia cruixir els dits... Ai, avi: on l’han
portat?
—Al cementiri, fill; sota terra.
Llavors Carlos es va alliberar lentament del braç de l’avi, i
molt seriós, mirant-se’l fixament, va dir:
—Oh, avi! Per què no manes que li facin una capelleta bonica,
tota de pedra, amb una figura, com té papà?
L’ancià el va estrènyer contra el pit, i va respondre, besant-lo
commogut:
—Tens raó, fill. Tens més cor que jo.
I així Vilaça va tenir al cementiri dels Prazeres la seva sepultura,
que havia estat la gran ambició de la seva modesta existència.
Van passar altres anys tranquils per damunt de Santa Olávia.
Més tard, un matí de juliol, a Coïmbra, Manuel Vilaça (administrador
ara de la casa) pujava les escales de l’Hotel Mondego,
on Afonso s’hostatjava amb el seu nét, i entrava a la sala, vermell,
suat i cridant:
—Nemine! Nemine!
Carlos havia fet el seu primer examen! I quin examen! Teixeira,
que venia acompanyant els senyors des de Santa Olávia, va córrer
cap a la porta, va abraçar gairebé plorant el nen, ara més alt
que ell, i molt guapo amb el seu vestit nou. Dalt, a l’habitació,
Manuel Vilaça, esbufegant encara i eixugant-se les gotes de suor,
va exclamar:
—N’hem quedat tots amb la boca oberta, senyor Afonso
da Maia! Fins els catedràtics estaven emocionats! Jesús, quin talent!
Serà un gran home, ho diu tothom... I quina carrera seguirà,
95