Capítol I

Vilaça... En primer lloc l’estava matant, perquè detesta els àngels...
Però no va ser això el pitjor. Imagini’s el nostre terror quan va
aparèixer Eusebiozinho cridant la seva tieta, tot descabellat; sense
una ala i picant-li l’altra els talons, penjant d’un cordill, amb la
corona de roses enfonsada fins al coll, i els galons d’or, els tuls, tota
la vestimenta celestial en parracs...! En fi, un àngel plomat i tos...
Vaig haver de pegar a Carlos.
Va beure’s la meitat de la seva soda, i passant-se la mà per la
barba, va afegir amb profunda satisfacció:
—És de la pell de Barrabàs, Vilaça!
L’administrador, assegut ara al caire d’una cadira, va esbossar
una rialleta muda; després es va quedar callat, mirant Afonso, amb
les mans sobre els genolls, com oblidat de tot, abstret. Estava a
punt d’obrir els llavis, va vacil·lar encara, va tossir lleugerament, i
va continuar contemplant les espurnes que saltaven dels troncs.
Afonso da Maia, entretant, amb les cames estirades cap al foc,
va continuar parlant del Silveirinha. Tenia tres o quatre mesos més
que Carlos, però estava escanyolit, descolorit per una educació a
la portuguesa. A la seva edat dormia encara amb les criades, no el
banyaven mai perquè no es refredés i anava cuirassat de franel·les!
Es passava els dies entre les faldilles de la seva tieta recitant versos,
pàgines senceres del Catecisme de perseverança. L’havia obert un dia,
per curiositat, aquell llibrot, i llegit «que el Sol és el que gira al voltant
de la Terra (com abans de Galileu) i que Nostre Senyor ordena
tots els matins al sol cap a on ha d’anar i on s’ha d’aturar, etc., etc.»
I així li estaven fent una mísera ànima de batxiller...
Vilaça va fer una altra rialleta silenciosa. Després, com decidint-se
de sobte, es va aixecar, va fer cruixir els dits i va dir aquestes
paraules:
—Sap Vostra Excel·lència que ha aparegut la Monforte?
Afonso, sense moure el cap, reclinat a la seva butaca, va preguntar,
tranquil·lament submergit en el fum de la seva pipa:
87