Capítol I

—Però, senyor...
—Escolti’m, pare. Tota la diferència consisteix en això. Jo vull
que el noi sigui virtuós per amor a la virtut, i honrat per estimar
l’honradesa; però no per por a les calderes de Pere Botero ni per
l’atractiu d’anar al regne del cel...
I va afegir, aixecant-se i somrient:
—Perquè el verdader deure dels homes de bé, pare, és, quan
veuen, després d’unes setmanes de pluja, un dia com aquest, anar
a respirar pels camps i no estar aquí discutint de moral. Per tant,
amunt! I si Vilaça no està massa cansat, anirem a fer un volt per la
finca...
El capellà va sospirar com un sant que veu la negra impietat
dels temps i Beelcebub arrabassant els millors caps del ramat;
després va mirar-se la tassa i va xarrupar amb delit la resta del seu
cafè.
Quan Afonso da Maia, Vilaça i l’abat van tornar del seu passeig
per la parròquia, s’havia fet fosc, estaven encesos els llums de
les habitacions i eren allà les Silveira, riques senyores de la finca de
Lagoaça.
Dona Ana Silveira, la soltera i més vella, passava per ser la
talentosa de la família, i era, pel que fa a doctrina i etiqueta, una
gran autoritat a Resende. La viuda,la senyora Eugénia, es limitava a
ser una excel·lent i calmosa senyora, d’agradable grossor, morenota
i pestanyuda; tenia dos fills, la Teresinha, la xicota de Carlos, una
nena prima i eixerida, de cabells negres com la tinta, i el primogènit,
l’Eusebiozinho, un nen prodigi, de qui es feien grans elogis en
aquells indrets.
Gairebé des del bressol aquell notable nen havia revelat un
edificant amor als llibrots i a les coses del saber. Encara anava de
grapes i ja el seu major plaer era estar-se en un racó, sobre una estora,
acotxat en una manta, fullejant infòlios, amb el petit crani de
savi inclinat sobre les grans lletres de la bona doctrina; després, ja
77