Capítol I

senyor, Manuel. Al final, una minyona, subornada amb sis pintos,
va dir-ne més: l’home era taciturn, tremolava davant la filla i dormia
en una hamaca; la senyora, per la seva banda, vivia en un niu
de sedes blau turquesa i es passava el dia llegint novel·les. Això no
podia satisfer l’avidesa de Lisboa. Es va fer una indagació metòdica,
hàbil, pacient... Ell, Alencar, hi va prendre part.
I es van saber horrors. El papà Monforte era de les Açores;
essent molt jove, una ganivetada en una baralla, un cadàver en una
cantonada, l’havien obligat a fugir a bord d’un bergantí americà.
Algun temps després, un tal Silva, administrador de la casa dels
Taveira, que havia conegut Monforte (que en realitat es deia Forte)
a les Açores, va trobar-lo, mentre era a l’Havana estudiant el conreu
del tabac que els Taveira volien implantar a les illes, vagant pels carrers,
amb espardenyes d’espart i tractant d’embarcar-se cap a Nova
Orleans. I allà hi havia un període fosc a la història de Monforte.
Segons sembla, havia servit durant un cert temps de capatàs en una
plantació de Virgínia... Per fi, havia reaparegut sota el cel capitanejant
el bergantí Nova Linda i transportant carregaments de negres
cap al Brasil, l’Havana i Nova Orleans.
Havia escapat als creuers anglesos, havia arrencat una fortuna
de la pell dels africans, i ara, ric, home de bé, propietari, anava a
escoltar Corcelli al São Carlos. Encara que, tan terrible història,
com deia Alencar, fosca i mal comprovada, feia aigües pels quatre
cantons.
—I la filla? —va preguntar Pedro, que se l’escoltava seriós i
pàl·lid.
Però d’ella no en sabia res l’amic Alencar. D’on l’havia treta
així, tan rossa i tan bella? Qui era la mare? On era? Qui li havia
ensenyat a cobrir-se amb aquell gest reial amb el seu xal de
caixmir?...
—Aquests, benvolgut Pedro, són misteris que mai no pogué
Lisboa astuta esbrinar i que tan sols Déu coneix!
31