Capítol I

Brown? I l’egüeta és un argent viu, més viva...
—Oh avi! —va cridar Carlos, ja excitat—. Digues-li a Vilaça,
apa! No és veritat que sóc capaç de guiar el dog-cart?
El senyor Afonso va assentir, amb aire sever:
—No ho nego... Potser el guiaries, si t’ho permetessin. Però
fes el favor de no lloar-te de les teves gestes, perquè un bon cavaller
ha de ser modest... I, sobretot, no et fiquis així les mans per la
panxa...
Vilaça, entretant, tremolant-li els dits, preparava una observació.
No es podia, certament, fer cosa millor que muntar a cavall
conformement a les regles... Però ell volia preguntar si Carlinhos
havia començat ja amb el seu Fedre i el seu Titus Liviet...
—Vilaça, Vilaça —va advertir el capellà, amb la forquilla en
l’aire i un somriure de santa malícia—, no s’ha de parlar del llatí,
aquí, al nostre noble amic... No ho admet, ho troba antiquat... I
antiquat està...
—Ara serveixi’s d’aquest fricassé; som-hi, pare —va dir
Afonso—, que jo sé que és la seva debilitat, i deixi ja el llatí...
El capellà va obeir, amb delit. I, escollint entre la salsa saborosa
els bons trossos d’au, va murmurar entre les dents:
—Ha de començar-se pel llatinet, ha de començar-se per
això... És la base, les beceroles, sí.
—No! Llatí, més tard! —va exclamar Brown, amb un gest
vigorós—. Primer, força! Força! I molt múscul...!
I va repetir per dos cops, agitant els robustos punys:
—Primer, múscul, múscul...!
Afonso el va recolzar, amb molta serietat. Brown estava en el
cert. El llatí era un luxe d’erudit... Res més absurd que començar
a ensenyar a una criatura, en una llengua morta, qui va ser Fabi,
rei dels sabins; el cas dels Gracs i altres afers d’una nació extinta,
deixant-lo al mateix temps sense saber què és la pluja que el mulla,
com es fa el pa que menja i totes les altres coses de l’Univers en què
71