Capítol I

però tot descansava en silenci.
Van tocar les deu. Abans de retirar-se va anar a l’habitació on
havien posat un llit a la dida.
Gertrudis, el criat de Arroios i Teixeira eren allà, xiuxiuejant
al costat de la calaixera, a la penombra que produïa un llibre
col·locat davant del quinqué; tots van marxar de puntetes en sentir
els passos, i la dida va continuar endreçant en silenci els calaixos. A
l’ampli llit el petit dormia com un Nen Jesús fatigat, amb el sonall
a la mà. Afonso no es va atrevir a besar-lo per no despertar-lo amb
les barbes aspres; però va tocar la randa de la camiseta, va fixar la
vànova entre el matalàs i la paret, va córrer la cortina, entendrit,
sentint que tot el seu dolor es calmava en aquella ombra de l’alcova
on dormia el seu nét.
—Necessita res, dida? —va preguntar, abaixant la veu.
—No, senyor...
Llavors, sense fer soroll, va pujar a l’habitació de Pedro. Hi havia
una escletxa de llum i va entreobrir la porta. El seu fill escrivia a
la llum de dues espelmes, amb el maletí obert al costat. Va semblar
espantat en veure el seu pare. I a la cara que va alçar, envellida i
lívida, dos solcs negres li feien els ulls més durs i refulgents.
—Estic escrivint —va dir.
Es va fregar les mans, com estremit pel fred de l’habitació, i
va afegir:
—Cal que demà al matí Vilaça vagi a Arroios... Hi ha allà
els criats, hi tinc dos cavalls meus, i, en fi, un munt de coses. Li
estic escrivint. És el número trenta-dos, la casa d’ell, no és veritat?
Teixeira deu saber-ho... Bona nit, pare; bona nit.
A la seva habitació, contigua a la biblioteca, Afonso no va poder
descansar, agitat per una opressió i una inquietud que el feien
dreçar-se a cada moment sobre el coixí i escoltar. Ara, en el silenci
de la casa, encalmat ja el vent, sonaven, dalt, lents i continus, els
passos de Pedro.
59