Capítol I

Però quan ella es va acomodar al costat de la vescomtessa,
serieta i amb les mans a la falda, Carlos va anar tot seguit a posarse
al costat de la nena, mig estirat sobre el respatller del canapè,
balancejant les cames.
—Au, fill, sigues educat —li va murmurar molt secament la
senyora Ana.
—Estic cansat; he guiat quatre cavalls —va replicar ell, insolent
i sense mirar-se-la.
Però, de sobte, es va precipitar d’un salt sobre Eusebiozinho.
Volia portar-lo a l’Àfrica, a barallar-se amb els salvatges, i li estava
estirant del seu bonic plaid de cavaller escocès, quan la mamà va
venir aterrida:
—No; amb Eusebiozinho no, fill! No té salut per a aquestes
cavalcades... Carlinhos, mira que crido l’avi!
Però Eusebiozinho rebé una empenta més forta i va rodar per
terra, llançant uns crits horrorosos. Va haver-hi un enrenou, una
confusió. La mare, tremolosa, ajupida al costat d’ell, el posava en
peu sobre les cametes toves, netejant-li les llagrimotes amb el mocador
o amb els seus petons, gairebé també plorant. El fiscal, consternat,
va recollir la gorreta escocesa, allisant malenconiosament
la bella ploma de gall. I la vescomtessa s’oprimia amb les mans
l’enorme bust, com si els batecs la sufoquessin.
Eusebiozinho va ser col·locat llavors atentament al costat de
la seva tieta, i la rígida senyora, amb un fulgor colèric en el seu
flac rostre, s’aprestava, empunyant el vano tancat com una arma, a
repel·lir Carlinhos que, amb les mans a l’esquena i botant al voltant
del canapè, reia, dirigint a Eusebiozinho una ganyota feroç. Però
en aquell moment van tocar les nou, i Carlos va córrer a refugiar-se
darrere de la vescomtessa, cridant:
—Encara és molt aviat, Brown; avui és festa, no vull anar al
llit!
Llavors Afonso da Maia, que no s’havia mogut davant dels
82