Capítol I

espantat de tanta injustícia! Llavors, ni per festejar Vilaça no podria
prendre una goteta de vi de Bucelas? Bonica manera de rebre
els hostes a la finca... Gertrudis li havia dit que, si arribava el senyor
administrador, havia de posar-se a la nit, per al te, el seu vestit
nou de vellut. Ara li deien que no hi havia festa ni es prenia vi de
Bucelas... No ho entenia, doncs.
L’avi, que li bevia les paraules, extasiat, va posar de sobte una
cara molt severa.
—Em sembla que el senyoret està parlant de més. A taula
només parlen els grans.
Carlos es va inclinar tot seguit sobre el seu plat, murmurant
molt dòcilment:
—Està bé, avi; no t’enfadis. Esperaré a ser gran...
Va haver-hi un somriure al voltant de la taula. La pròpia vescomtessa,
delectada, va agitar mandrosament el vano; el capellà,
amb la seva bondadosa cara, banyada en èxtasi davant del nen,
estrenyia les mans peludes contra el pit, fins a tal punt allò li semblava
graciós. I el senyor Afonso tossia, darrere del seu tovalló com
netejant-se les barbes, per amagar la rialla i l’admiració que li brillaven
als ulls.
Tanta vivor va sorprendre també Vilaça. Va voler sentir més el
nen, i deixant el seu cobert:
—I digues-me Carlinhos: ja vas progressant en els teus
estudis?
El noi, sense mirar-se’l, es va arrepapar a la cadira, va enfonsar
les mans entre les costures de la franel·la i va respondre, en to
superior:
—Faig ja trotar la Brígida.
Llavors l’avi, sense poder contenir-se, va arrencar a riure, reclinant-se
sobre el respatller de la cadira:
—Aquesta és bona! Eh, què tal? Fa ja trotar la Brígida. I és
veritat, Vilaça; la fa ja trotar... Pregunti a Brown; no és veritat,
70