Capítol I

Van entrar al menjador, on un foc de troncs a la xemeneia
de rajoles s’extingia en la fina i àmplia llum abrilenca. Porcellanes
i argents brillaven als aparadors de banús. Els canaris semblaven
bojos d’alegria.
Gertrudis, que s’havia quedat observant, va acostar-se amb les
mans creuades sota el davantal blanc, familiar, afectuosa.
—Com veu el senyor, això és un regal; tenir un altre cop
aquest ingrat a Santa Olávia!
I amb una llum de simpatia a la cara, blanca i rodona com una
lluna vella, que tenia ja un borrissol encanudit:
—Ah, senyor Vilaça; això ara és una altra cosa! Fins els canaris
canten! I també cantaria jo si encara pogués...
I va sortir, sobtadament commoguda i ja amb ganes de
plorar.
Teixeira esperava, amb una rialla superior i muda que s’estenia
d’una punta a l’altra del seu alt coll de majordom.
—Crec que hauran preparat l’habitació blava del senyor
Vilaça, eh? —va preguntar Afonso—. A l’habitació on vostè acostumava
quedar-se hi dorm ara la vescomtessa...
Vilaça llavors es va apressar a preguntar per la senyora vescomtessa.
Era una Runa, cosina de la dona d’Afonso, que en
l’època en què els poetes de Caminha la cantaven, s’havia casat
amb un gentilhome gallec, el senyor vescomte d’Urigo de la Sierra,
un borratxo, un salvatge que la pegava. En quedar-se viuda i pobre,
Afonso la havia recollit per deure de parentiu i perquè hi hagués
una senyora a Santa Olávia. Últimament havia estat malalta...
Però, mirant-se el rellotge, el senyor Afonso va interrompre el relat
d’aquelles xacres.
—Vilaça, vagi a arreglar-se de pressa, que d’aquí a poc és
l’hora del dinar.
L’administrador, sorprès, va mirar també el rellotge i després
la taula ja preparada, els sis coberts, el centre de flors, les ampolles
63