Capítol I

Però el nen, abraçant-lo més fort, li donava grans raons, en un
murmuri de carícia, suau com un bes, que anava fent sorgir a la
cara de l’ancià una debilitat indulgent.
—Bé; per ser dia de festa —va dir, al final, vençut—. Però
mira, mira.
El noi va fer un bot, va picar de mans, va agafar Vilaça pels
braços, el va fer girar i va començar a cantar, amb una música
seva:
—Has fet bé a venir; bé, bé, bé...! Cercaré Teresinha, inha,
inha, inha!
—És la seva xicota —va dir l’avi, aixecant-se de taula—. Té ja
amors; és la petita dels Silveira... El cafè a la terrassa, Teixeira.
El dia convidava, fora; adorable, d’un blau suau, molt pur i
molt alt, sense un núvol. Davant de la terrassa, els geranis vermells
estaven ja oberts; el verd dels arbres, molt tendre encara, d’una
delicadesa de randa, semblava tremolar al més petit alè; venia de
vegades una vaga olor de violetes, barrejada amb el perfum dolçàs
de les flors silvestres; l’alt sortidor cantava, i a les alberedes del jardí,
vorejades de boixos baixos, la sorra, fina, brillava lleument sota
aquell sol tímid de primavera tardana, que embolcallava, a la llunyania,
la verdor de la finca, endormiscada a aquella hora de migdia
en una llum fresca i rossa.
Els tres homes s’assegueren davant de la taula del cafè. Davant
de la terrassa, Brown, amb la gorreta escocesa decantada i la seva
gran pipa a la boca, empenyia cap amunt la barra del trapezi perquè
Carlos es gronxés. Llavors Vilaça va demanar girar-se d’esquena.
No li agradava veure exercicis gimnàstics; sabia molt bé que no hi
havia perill; però, fins i tot als cavallets, les cabrioles, els balancejos,
l’atordien; en sortia sempre amb l’estómac girat...
—I em sembla imprudent, després de menjar...
—Com! És només balancejar-se... Miri cap allà!
Però Vilaça no es va moure, amb la cara sobre la tassa.
74