Capítol I

Una tarda, al Marrare, havia vist que s’aturava al davant, a
la porta de la modista Mme. Levaillant, una calessa blava en què
anava un vell amb barret blanc i una senyora rossa, coberta amb
un xal de caixmir.
El vell, rabassut i robust, de sotabarba canosa i retallada, amb
una cara bronzejada d’antic mariner i aspecte maldestre, havia
baixat recolzant-se en el lacai, com tolit pel reuma, i havia entrat
arrossegant la cama al portal de la modista: i ella, girant lentament
el cap, va mirar un moment cap al Marrare.
Sota les rosetes que adornaven el seu capell negre, els cabells
rossos, d’un or lleonat, s’arrissaven lleument sobre el front estret i
clàssic; uns ulls meravellosos la il·luminaven sencera; el fred tornava
més pàl·lid el seu cutis de marbre, i amb el seu greu perfil
d’estàtua, el noble modelatge de les seves espatlles i dels braços,
cenyits pel xal, li va semblar a Pedro en aquell instant una cosa
immortal i superior a la Terra.
No la coneixia. Però un jove alt, macilent, de bigoti negre, vestit
de dol, que fumava repenjat a la porta amb un posat d’avorriment,
veient el sobtat interès de Pedro, la mirada encesa i trastornada que
seguia el cotxe que trotava Chiado amunt, va agafar-lo del braç i li
va murmurar a prop de la cara, amb veu grossa i lenta:
—Vols que et digui com es diu, benvolgut Pedro? El nom, els
orígens, les dates i els fets principals? Pagaràs al teu amic Alencar,
al teu assedegat Alencar, una ampolla de champagne?
Van portar el xampany. I Alencar, després de passar-se els dits
flacs pels rissos de la cabellera i per les guies del bigoti, va començar,
ben repenjat i estirant-se els punys:
—Un vespre daurat de tardor...
—André! —va cridar Pedro al criat, picant al marbre de la
taula—, emporta’t el xampany.
Alencar va vociferar, imitant l’actor Epifânio:
—Com! Sense sadollar l’avidesa dels meus llavis?...
29