Capítol I

El vernís dels mobles nous brillava amb la llum de les dues
finestres i sobre la catifa clara sembrada de floretes blaves. I els
estors, les cortines de cretona, repetien els mateixos motius florals
blavosos sobre fons clar. Aquella comoditat fresca i campestre va
delectar Vilaça.
Va anar tot seguit a palpar les cretones, va fregar el marbre
de la calaixera, va provar la solidesa de les cadires. Eren els mobles
comprats a Porto, no? Resultaven elegants. I, en realitat, no havien
estat cars. No se’n podia fer idea! Va estar també examinant de
puntetes dues aquarel·les angleses que representaven unes vaques
de luxe, estirades a l’herba, a l’ombra d’unes ruïnes romàntiques.
Teixeira el va observar amb el rellotge a la mà:
—Fixi’s, Senyoria, que no té més que deu minuts... Al nen no
li agrada esperar.
Llavors Vilaça es va decidir a desenrotllar la seva bufanda; després
es va treure la seva pesant armilla de llana de punt, i per la
camisa entreoberta es veia encara una franel·la vermella que portava
a causa del reuma i els escapularis de seda brodada. Teixeira
deslligava les corretges de la maleta; al fons del corredor, el violí
havia atacat el Carnaval de Venècia, i a través de les finestres tancades
es percebia l’aire lliure, la frescor, la pau dels camps, tota la
verdor d’abril.
Vilaça, sense ulleres, amb esgarrifances, es va passar la punta
de la tovallola mullada pel coll per darrere l’orella, i va dir:
—Llavors, al nostre Carlinhos no li agrada esperar, eh? Ja se
sap, és ell qui mana... Tot són manyagues, és clar...
Però Teixeira, molt seriós, va desenganyar el senyor administrador.
Tot eren manyagues, havia dit sa senyoria? Pobret, ell
que havia estat educat amb bastó de ferro! Si ell li expliqués al
senyor Vilaça! No tenia la criatura ni cinc anys i dormia ja sol a
l’habitació, sense llàntia, i tots els matins, zas!, el cabussaven dins
un bany d’aigua freda, algunes vegades quan estava glaçant a fora...
65