Capítol I

viu...
—Però, en fi, els clàssics... —va arriscar, tímidament, el
capellà.
—Quins clàssics! El primer deure de l’home és viure. I per a
això és necessari estar sa i fort. Tota l’educació sensata consisteix en
això: crear la salut, la força i els seus hàbits; desenvolupar exclusivament
l’animal, armar-lo amb una gran superioritat física. Com
si no tingués ànima. L’ànima ve després... L’ànima és un altre luxe.
És un luxe de la gent gran...
El capellà es gratava el cap, esgarrifat.
—La cultura és necessària —va dir—. No li sembla, Vilaça?
Cert que Vostra Excel·lència, senyor Afonso da Maia, ha vist més
món que jo... Però, en fi, la cultureta...
—La cultura per a una criatura no consisteix a recitar Tityre,
tu patulæ recubans... És saber fets, nocions, coses útils, coses
pràctiques...
Però es va interrompre. I amb la mirada brillant, fent un senyal
a Vilaça, li va mostrar el nét, que parlava en anglès amb Brown.
Eren, segurament, successos referents a coses de força, la història
d’alguna baralla amb altres nois el que li estava explicant, animat,
accionant amb els punys. El preceptor aprovava, retorcent-se el
bigoti. I a la taula els senyors, amb les forquilles en l’aire, i al darrere
els criats, en peu i amb el tovalló al braç, tots, en un silenci
reverent, admiraven el nen parlant en anglès.
—Gran qualitat, gran qualitat —va murmurar Vilaça, inclinant-se
cap a la vescomtessa.
L’excel·lent senyora es va ruboritzar amb un somriure.
Semblava així més
grassa, tota encongida a la cadira, silenciosa, menjant sempre.
I a cada glop de bucelas, es donava aire, lànguidament, amb el seu
gran vano negre de lluentons.
Quan Teixeira va servir el porto, Afonso va brindar per la salut
72