Capítol I

Capítol III
Però
va passar aquell any, van passar altres anys.
Un matí d’abril, en vigílies de Pasqua, Vilaça va arribar novament
a Santa Olávia.
No l’esperaven tan aviat, i com era el primer dia bo d’aquella
primavera plujosa, els senyors caminaven per la finca. El majordom,
Teixeira, que anava ja encanudint, es va mostrar molt satisfet
de veure el senyor administrador, amb qui de vegades s’escrivia, i
el va conduir al menjador, on la vella majordoma, Gertrudis, molt
sorpresa, va deixar caure una pila de tovallons per llançar-se-li al
coll.
Les tres portes vidrieres estaven obertes sobre la terrassa, que
s’estenia al sol, amb la seva balustrada de marbre coberta d’heures.
Vilaça, avançant cap als esglaons que baixaven al jardí, no va poder
a penes reconèixer Afonso da Maia en aquell vell de barba de neu,
però tan robust i vermell que s’acostava pujant per l’avinguda dels
magraners, amb el seu nét de la mà.
Carlos, en albirar a la terrassa un desconegut amb barret de
61