Capítol I

—A Lisboa?
—No, senyor; a París. La va veure allà Alencar, aquest noi que
escriu i que era molt assidu d’Arroios. Va estar, fins i tot, a casa
d’ella.
I van romandre callats. Feia anys que no es pronunciava entre
ells el nom de Maria de Monforte. Al principi, quan s’havia retirat
a Santa Olávia, la més ardent preocupació d’Afonso da Maia havia
estat treure-li la filla que ella s’havia emportat. Però en aquell
temps ningú no sabia on s’havia refugiat Maria amb el seu príncep:
ni amb la influència de les legacions, ni pagant règiament a
la policia secreta de París, de Londres i de Madrid, no s’havia pogut
descobrir «el cau de la fera», com deia llavors Vilaça. Ambdós
haurien canviat, segura ment, de nom, i, donades les seves natures
bohèmies, qui sap si no vagarien ara per Amèrica, per l’Índia o en
regions més exòtiques?
Després, a poc a poc, Afonso da Maia, descoratjat amb aquells
vans esforços, ocupat del tot amb el nét, que creixia fort i guapo al
seu costat, havia anat oblidant-se de la Monforte i de la seva altra
néta, tan allunyada, tan vaga, de rostre ignorat, i de qui a penes en
sabia el nom. I ara, de sobte, la Monforte apareixia un altre cop a
París!
I el seu pobre Pedro era mort! I aquella criatura que dormia al
fons del corredor no havia vist mai la seva mare...
Es va aixecar i va passejar per la biblioteca, pesat i lent, amb
el cap baix. Al costat de la taula, al costat del llum, Vilaça anava
recorrent un per un els papers de la seva cartera.
—I és a París amb l’italià? va preguntar Afonso des del fons
ombriu de l’habitació.
Vilaça va alçar el cap de la cartera i va dir:
—No, senyor; està amb qui li paga.
I com que Afonso s’acostava a la taula, en silenci, Vilaça, lliurant-li
un paper doblegat, va afegir:
88