Capítol I

—I ell?
—Doncs ell —va replicar Afonso, somrient— em va preguntar
qui li havia donat la pistola i em va turmentar tot el matí perquè
li donés a ell també una altra pistola... I aquest va ser el resultat
d’aquella revelació: vaig haver de manar que portessin de Porto una
pistola d’aire comprimit...
Però sentint Carlos, cridant encara des de baix a crits que
baixés l’avi, els dos es van apressar a anar a admirar la xibequeta.
L’endemà Vilaça va marxar a Lisboa.
Passades dues setmanes Afonso va rebre una carta de
l’administrador comunicant-li, amb l’adreça de la Monforte, una
revelació imprevista. Havia tornat a casa d’Alencar, i el poeta, recordant
altres incidents de la seva visita a la senyora de l’Estorade,
li havia explicat que al boudoir d’ella s’hi veia un adorable retrat de
nena, d’ulls negres, cabell d’atzabeja i pal·lidesa de nacre. Aquell
llenç li va xocar, no només perquè era d’un gran pintor anglès, sinó
perquè tenia sota del marc, com un exvot funerari, una bonica
corona de flors de cera, blanques i vermelles. No hi havia cap més
pintura al boudoir. Ell li havia preguntat a la Monforte si era un
retrat o una fantasia. Ella havia respost que era el retrat de la filla
que se li havia mort a Londres.
«Queden així dissipats tots els dubtes —afegia Vilaça—. El
pobre angelet és a una pàtria millor. És prou millor per a ella!»
El senyor Afonso va escriure tanmateix a André de Noronha.
La resposta va tardar. Quan el cosí André cercava la senyora de
l’Estorade, feia unes setmanes que ella havia marxat a Alemanya,
després de vendre mobles i cavalls. I al Club Imperial, al qual pertanyia
la Monforte, un amic que la coneixia molt i que coneixia
igualment la seva vida galant de París, li havia explicat que la insensata
havia fugit amb un tal Catanni, acròbata del Circ d’Hivern als
Camps Elisis, home admirablement format, un Apol·lo de fira, a
qui es disputaven totes les cocottes i que la Monforte havia fet seu. I
93