Capítol I

El bon home no havia sortit mai de Resende. I tot l’ampli
món que quedava més enllà de la penombra de la seva sagristia i
dels arbres de la seva residència li produïa el terror d’una Babel.
Sobretot aquell ferrocarril, que tant se’n parlava...
—Espanta una mica —va afirmar, amb experiència, Vilaça—.
Diguin el que vulguin, espanta!
Però al capellà l’espantaven especialment les inevitables desgràcies
d’aquelles màquines!
Vilaça, llavors, va recordar els desastres de les cadires de posta.
A la d’Alcobaça, quan va bolcar, van quedar-hi aixafades dues germanes
de la Caritat! En fi, de tota manera, hi havia perills. Podia
un trencar-se una cama passejant per la seva habitació...
Al capellà li agradava el progrés... El trobava necessari. Però
li semblava que volien fer-ho tot amb grans presses... El país
no estava per a aquells invents; allò que necessitava eren bones
carreteretes...
—I economia! —va dir Vilaça, servint-se uns pebrots.
—Vi de Bucelas? —va murmurar darrere de la seva espatlla
el criat.
L’administrador va aixecar la copa, un cop plena, va admirar
a la llum el seu viu color, el va tastar amb la punta de la llengua i
picant-li l’ull al senyor Afonso:
—És del nostre!
—Del ranci —va dir Afonso—. Pregunti a Brown... Eh,
Brown!, un bon nèctar?
—Magnificent! —va exclamar el preceptor, amb fogosa
energia.
Llavors Carlos, estenent el braç per sobre de la taula, va voler
que també li servissin vi de Bucelas. Va donar com a raó que
era festa, per haver arribat Vilaça. L’avi no l’hi ho va consentir;
el nen tindria la seu copeta de Colares, com de costum, i només
una. Carlos va creuar els braços sobre el tovalló, nuat al seu coll,
69