Capítol I

a les espatlles; després, amb una graciosa mirada, li presentava els
llavis. Pedro recollia en ells una llarga besada, i se sentia consolat
de tot.
Durant aquell temps Afonso da Maia no sortia de les ombres
de Santa Olávia, tan oblidat allà com si estigués a la seva tomba.
Ja no es parlava d’ell a Arroios. Dom Fuas estava consumint-se en
la seva tossuderia. Només Pedro preguntava alguns cops a Vilaça
«com li anava al papà». I les notícies de l’administrador enfurien
sempre Maria: el papà estava esplèndidament, tenia ara un cuiner
francès magnífic, Santa Olávia s’omplia d’hostes. Sequeira, André
da Ega, Dom Diogo Coutinho...
—Es cuida el Barbabum! —anava ella a dir al seu pare, amb
rancúnia.
I el vell negrer es refregava les mans satisfet de saber-lo així
feliç a Santa Olávia, perquè no havia deixat mai de tremolar a la
idea de veure a Arroios, davant d’ell, aquell fidalgo tan sever i d’una
vida tan pura.
Però quan Maria va tenir un altre fill, un nen, l’assossec que
va haver-hi llavors a Arroios va tornar a portar molt vivament al
cor de Pedro la imatge del pare abandonat en aquella tristesa del
Douro. Va parlar a Maria de reconciliació, amb temor, aprofitant
la debilitat de la convalescència. I la seva alegria va ser gran quan
Maria, després de quedar-se un moment pensativa, va respondre:
—Crec que em sentiria feliç veient-lo aquí...
Pedro, entusiasmat amb aquell assentiment tan inesperat, va
pensar a sortir cap a Santa Olávia. Però ella tenia un pla millor:
el senyor Afonso, segons deia Vilaça, havia de tornar en breu a
Bemfica. Doncs bé: ella hi aniria amb el petit, tota vestida de negre,
i, de sobte, llançant-se als seus peus, li demanaria la benedicció
per al seu nét! No podia fallar! Realment, no podia fallar, i Pedro
va veure-hi una inspiració de la maternitat...
Per ablanir ja el papà, Pedro va voler posar al petit el nom
45