Capítol I

copa alta, sufocat sota un tapaboques de pelfa, va córrer a mirarlo,
curiós, i es va trobar arrabassat als braços de Vilaça, que havia
llençat el seu para-sol, i el besava al cabell, a la cara, balbucejant:
—Oh, el meu nen, el meu nen estimat! Que guapo està! I què
crescut...!
Els dos vells es van abraçar. Després els seus ulls es van trobar,
humitejats i animats i van tornar a estrènyer-se commoguts.
Carlos, al costat, molt seriós i dreçat, amb les mans sepultades
a les butxaques dels seus amplis calçons de franel·la blanca, i un
casquet de la mateixa franel·la decantat sobre els bells rissos del seu
cabell negre, continuava mirant Vilaça, que, amb els llavis tremolosos
i després de treure’s el guant, es netejava els ulls per sota de
les ulleres.
—I no ha sortit ningú a esperar-lo, ni un criat, allà baix, al riu!
—va dir Afonso—. En fi, ja el tenim aquí, que és l’essencial... I què
eixerit està, Vilaça!
—Doncs i Vostra Excel·lència! —va balbucejar l’administrador,
sufocant un sanglot—. Ni una arruga! Canós, sí, però amb una
cara de noi... Ni l’he reconegut...! Quan recordo l’última vegada
que el vaig veure... I això! Aquesta bonica flor!
Va abraçar Carlos un altre cop, entusiasmat; però el noi es
va escapar amb una bella rialla, va saltar de la terrassa, va anar a
penjar-se d’un gronxador armat entre els arbres, i va romandre allà,
balancejant-se a compàs, fort i airós, cridant: «Tu ets Vilaça!»
Vilaça, amb el para-sol sota del braç, el va contemplar
extasiat.
—És una criatura preciosa! Dóna gust veure’l! S’assembla al
seu pare. Els mateixos ulls, els ulls dels Maia, el cabell arrissat...
Però serà molt més home!
—És sa i robust! —va dir el vell, rialler, allisant-se les barbes—.
I com està el seu noi, Manuel? Quan és aquesta boda? Vingui a
dins, Vilaça; tenim molt per parlar...
62