Capítol I

petonet prompte, dient-li «estimada», admirant les garlandes de
camèlies que emmarcaven els miralls de quatre mil réis o assaborint
amb delectació els gelats.
Va començar llavors una existència divertida i luxosa, que,
segons deia Alencar, l’íntim de la casa, el cortesà de Madame, «tenia
un regust d’orgia distinguée, com els poemes de Byron». Eren
realment les soirées més alegres de Lisboa: se dinava a la una amb
xampany. Jugaven fins molt tard al mont, fort; inventaven quadres
vius, on Maria es mostrava sobiranament bella sota la vestidura
clàssica d’Helena o amb l’ombrívola pompa del dol oriental de
Judit. A les nits més íntimes ella solia anar a fumar amb els homes
un cigarret perfumat. Molts cops, a la sala de billar, havien esclatat
els aplaudiments veient-la guanyar a les caramboles franceses Dom
João da Cunha, el gran campió d’aquell temps.
I enmig d’aquell festeig continu, travessat per la ràfega romàntica
de la Regeneració, s’hi veia sempre, taciturn i encongit, el papà
Monforte, amb la seva alta corbata blanca, les mans a l’esquena,
rondant pels racons, refugiant-se al buit de les finestres, mostrantse
només per salvar alguna dolla de candeler que estava a punt de
trencar-se i sense apartar mai de la seva filla la mirada embadalida
i senil.
Mai Maria no havia estat tan bella. La maternitat li havia
donat una esplendor més copiosa, i realment omplia, il·luminava
aquells salons d’Arroios amb la seva figura radiant de Juno rossa,
els diamants de les seves trenes, l’eburni i lletós coll nu i la remor
de les seves riques sedes. Amb raó, volent tenir, a la manera de les
dames del Renaixement, una flor que la simbolitzés, havia escollit
la tulipa reial, opulenta i ardent.
Se citaven els refinaments del seu luxe, roba blanca, randes
que valien el que una casa...! S’ho podia permetre! El marit era ric,
i ella l’arruïnaria sense escrúpol, a ell i al papà Monforte...
L’estimaven tots els amics de Pedro, naturalment. Alencar es
43