Capítol I

—Potser... Suposem que han mort les dues, i no se’n parli
més.
Tocaven llavors les dotze de la nit i els dos homes es van retirar.
I durant els dies que Vilaça va passar a Santa Olávia no es
va pronunciar més el nom de Maria Monforte. Però la vigília de
la partida de Vilaça cap a Lisboa, Afonso va pujar a l’habitació
de l’administrador per entregar-li els regals de Pasqua que Carlos
enviava a Vilaça junior, una agulla de cap de corbata amb un magnífic
safir, i li va dir mentre el pare, commogut, balbucejava la seva
gratitud:
—Ara una altra cosa, Vilaça. He estat pensant. Escriuré al meu
cosí Noronha, l’André, que viu a París, com vostè sap, pregant-li
que cerqui aquesta dona i que li ofereixi deu o quinze mil réis si
accedeix a entregar-me la filla... En el cas, és clar, que sigui viva...
I vull que s’assabenti per Alencar de la direcció d’aquesta dona a
París.
Vilaça no va respondre, ocupat a guardar, molt al fons de la
maleta, l’estoig amb l’agulla de cap. Després es va aixecar, romanent
callat davant d’Afonso, gratant-se pensativament la barbeta.
—Què li sembla llavors, Vilaça?
—Em sembla arriscat.
I va exposar les seves raons. La nena devia tenir uns tretze anys.
Era ja una dona amb el seu temperament format, el seu caràcter
fet, amb els seus propis costums, potser... Ni tan sols no parlaria
portuguès. La nostàlgia de la seva mare seria terrible... En fi, que
Afonso portaria una estranya a casa seva...
—Té raó, Vilaça. Però aquesta dona és una prostituta i la nena
porta la meva sang.
En aquell moment Carlos, que cridava l’avi al corredor, es va
precipitar dins de l’habitació, descabellat i vermell com una magrana.
Brown havia agafat una xibequeta! Volia que l’avi anés a
veure-la, l’estava cercant per tota la casa... Era com per morir-se
91