Capítol I

de porto.
—Llavors, dina ara al matí, Excel·lència? Em pensava que es
tractava de l’esmorzar.
—És que Carlos necessita seguir un règim. De bon matí és ja
a la finca, esmorza a les set i dina a la una. I jo, en fi, per vigilar les
maneres del noi...
—El senyor Afonso da Maia —va exclamar Vilaça— canviant
de costums a aquesta edat! El que fa ser avi, senyor.
—Ximpleses! No és això... És que em prova. Fixi’s com em
prova...! Però arregli’s, Vilaça, arregli’s, que a Carlos no li agrada
esperar... Potser tindrem el capellà.
—Custódio? Bona peça! Llavors, si Sa Excel·lència m’ho
permet...
A penes va sortir al corredor, el majordom, ansiós per parlar
amb el senyor administrador, li va preguntar, alliberant-lo del parasol
i del capot:
—Amb franquesa, com ens troba, els de la finca, senyor
Vilaça?
—Estic content, Teixeira; estic content. Es pot venir a gust a
Santa Olávia.
I posant familiarment la mà sobre l’espatlla del criat, picant-li
l’ull humit encara:
—Tot això ha estat el nen. Ha fet reviure el senyor!
Teixeira va riure respectuosament. El nen era realment l’alegria
de la casa...
—Hola! Qui toca per aquí? —va exclamar Vilaça, aturant-se
als esglaons, en sentir dalt un afinar gemegador de violí.
—És el senyor Brown, l’anglès, el preceptor del nen... Molt
hàbil, és un encant sentir-lo; toca de vegades a la nit a la sala. El
senyor jutge l’acompanya a la concertina... Aquí hi ha la seva habitació,
senyor Vilaça.
—Molt bonic, sí, senyor!
64