Capítol I

de Vilaça. Totes les copes es van alçar amb un soroll amistós. Carlos
va voler cridar: Hurra! El seu avi, amb un gest de censura, el va
immobilitzar, i en la pausa satisfeta que es va fer, el petit va dir,
amb gran convicció:
—Oh avi, m’agrada Vilaça! Vilaça és el nostre amic.
—Per molts, molts anys, senyoret! —va exclamar el vell administrador,
tan commogut, que no podia gairebé aixecar la copa
a la mà.
S’acabava el dinar. Fora, el sol havia abandonat ja la terrassa,
i la finca verdejava en la gran dolçor de l’aire, tranquil, sota el blau
turquí. A la xemeneia només hi quedava una cendra blanca. Les
liles dels gerros exhalaven un aroma viu, que es barrejava amb el de
la crema torrada, adornada amb un galló de llimona; els criats, amb
armilla blanca, manipulaven la vaixella, que deixava escapar algun
so argentí, i totes les albes estovalles adomassades desapareixien
sota la confusió de la sobretaula, on els tons daurats del porto brillaven
entre les compoteres de cristall. La vescomtessa, sufocada,
es ventava. Mossèn Custódio enrotllava, lentament, el tovalló, i la
seva sotana gastada, es veia lluent als plecs de les mànigues.
Llavors el senyor Afonso, somrient tendrament, va fer l’últim
brindis:
—Visca Sa Senyoria, el senyor Carlos Milhomes!
—Senyor avi! —va dir el petit, esgotant la copa. El capet de
cabells negres i la vella cara de barbes de neu s’havien saludat des
dels extrems de la taula, mentre tots somreien, amb entendriment,
davant d’aquella cerimònia. Després, el capellà, amb l’escuradents
a la boca, va murmurar l’acció de gràcies. La vescomtessa aclucant
els ulls, va ajuntar també les mans. I a Vilaça, que tenia creences
religioses, no li va agradar veure Carlos, desdenyant l’acció de
gràcies, saltar de la seva cadira, venir a llançar-se al coll de l’avi i
parlar-li a cau d’orella:
—No, senyor! No, senyor! —deia el vell.
73