Capítol I

—Totes aquestes coses són molt greus, senyor Afonso da Maia,
i no he volgut fiar-me només de la meva memòria. Per això he demanat
a Alencar, que és un noi excel·lent, que m’escrivís en una
carta tot allò que em va explicar. I així tenim un document. No sé
res més que allò que hi ha aquí escrit. Pot llegir-ho, Excel·lència...
El senyor Afonso va desplegar el full de paper. Era una història
senzilla, que Alencar, el poeta de Vozes d’Aurora, l’estilista d’Elvira,
havia adornat amb flors i galons daurats com una capella en dia de
festa.
Una nit, en sortir de la Maison d’Or, hi havia vist la Monforte
baixar-se d’un coupé amb dos homes de corbata blanca; s’havien
reconegut de seguit, i havien romàs un moment vacil·lant, l’un
davant de l’altra, sota el fanal de gas, al trottoir. Havia estat ella qui,
molt decidida, rient, havia estès la mà a Alencar, li havia demanat
que la visités, li havia donat la seva adresse, el nom pel qual havia de
preguntar: Madame de l’Estorade. I al seu boudoir, al matí següent,
la Monforte li va parlar llargament d’ella mateixa: havia viscut tres
anys a Viena amb Tancredo i amb el seu pare, que aquest havia
anat a reunir-se amb ells, i que continuava segurament allà, com a
Arroios, refugiant-se als racons de les habitacions, pagant les toilettes
de la seva filla i donant tendres copets a l’espatlla de l’amant, com
abans havia fet a l’espatlla del marit. Van estar després a Mònaco,
i allà, deia Alencar, «en un drama ombrívol de passió que ella em
va fer entreveure», el napolità havia mort en un duel. El seu pare
va morir també aquell any, deixant a penes de la seva fortuna uns
escassos milers de réis i els mobles de la casa de Viena; el vell s’havia
arruïnat amb el luxe de la filla, amb els viatges, amb les pèrdues de
Tancredo al baccarat. Va passar llavors una temporada a Londres.
I d’allà havia anat a París amb monsieur de l’Estorade, un jugador,
un espadatxí, que va acabar d’arruïnar-la, i que la va abandonar,
deixant-li aquell nom de l’Estorade, que a ella li havia resultat inútil
després, perquè havia passat a adoptar-ne un altre, més sonor,
89