Descarregar versió en PDF - Ajuntament de Girona

tarda, de cap al tard, trista, lúgubre, desfibrada”. Li agradaven els jardins on “tot
era vell, decrèpit i tronat”. Els seus temes predilectes van ser “els jardins de la
Devesa, el barri de Galligants, sobretot el de fora portes, i alguns meravellosos,
recòndits, jardins particulars”. Sembla que Rusiñol era un noctàmbul empedreït,
capaç fins i tot d'afegir-se al grup intel·lectual oposat, el club monàrquic, només
perquè els seus membres anaven a dormir més tard. Pla descriu així el seu
desfici per allargar les nits: “Quan no trobava ningú, els serenos i els vigilants
eren la seva providència. I, si no trobava ni això, passava la nit sol, fumant.
Davant del noctàmbul se sentia agermanat”. Aquesta febre noctàmbula, i
segurament el seu gust pels ambients decadents, el va convertir en un bon
coneixedor dels prostíbuls de la ciutat, tot i que s'allotjava a l'Hotel dels Italians,
el millor establiment de Girona. Pla explica que Rusiñol “anava amb els amics a
córrer les tavernes equívoques i els locals espantosos de la débauche
provincial”. Cal aclarir que Pla sempre va sentir una profunda aversió cap als
prostíbuls gironins i les seves meuques, tal i com es pot comprovar en
l'anècdota de Rusiñol que referim a continuació i en el dietari reelaborat El
quadern gris. L'escriptor de Palafrugell explica que el pintor va entrar en un
d'aquests establiments, on hi havia “un piano de maneta i quatre o cinc
senyoretes depriments: unes grasses, altres descalcificades”. Allà, Rusiñol
“begué, ballà, cantà (...) i es divertí com un infant”. Fins i tot “simulà un paper
de maquereau francès i produí escenes inimitables”. A la sortida del bordell va
tenir lloc una anècdota molt celebrada i que ha quedat, a vegades lleugerament
modificada, en la memòria col·lectiva de la ciutat. Un dels membres de la colla,
un senyor d'aspecte respectable i que havia estat testimoni mut de les
disbauxes del pintor, li va retreure la seva actitud: “-Cregui, don Santiago, que
veure'l a vostè i aquests senyors amb dones de tres pessetes...”. Audaç i
ocurrent com pocs, Rusiñol el va interrompre -segons Pla- amb aquestes
paraules: “-Fins aquí hem arribat! La meva era de quatre...!”.
Sembla que tres pessetes era, efectivament, el preu que costava allitar-se amb
una prostituta a la Girona de principis del segle XX. Aquesta anècdota atribuïda
a Rusiñol i divulgada per Josep Pla va contribuir també a què s'aprofités el
suposat baix nivell de les prostitutes gironines per desacreditar col·lectivament
la ciutat. En aquell temps, i sobretot més endavant, seria freqüent que es
resumís el provincianisme i la decrepitud de Girona amb la següent sentència: