Descarregar versió en PDF - Ajuntament de Girona

pantà, però molts altres, sobretot enginyers i càrrecs de més categoria
professional, van buscar allotjament als pobles de les rodalies. Al respecte, Los
Sitios publica, el 20 d'agost de 1966, que “fondes, pensions i pisos d'Amer,
estan reservats tot l'any per ser habitats per empleats a càrrec d'Hidroeléctrica
de Cataluña, S.A.” Els operaris realitzaven jornades molt dures, d'entre 8 i 10
hores, i els torns no s'aturaven a la nit. També eren clients del barri els miners
de les explotacions d'Ogassa. Les visites d'aquests treballadors, amb les
butxaques plenes i ganes de gresca, han quedat en la memòria popular del
barri. Una prostituta del barri reconeixia a Presència, l'any 1990, que aquells
anys no tenia temps “ni de pujar-se les mitges”.
El Barri xino de Girona va ser també l'escenari de la iniciació sexual de molts
homes. Antigues prostitutes asseguren que no era gens estrany que un home
es presentés al local amb un seu fill per tal de fer-li perdre la virginitat amb
alguna d'aquelles dones. Aquest costum estava força estès fins als anys 60 en
alguns pobles de les rodalies de Girona. Aquestes iniciacions suposaven una
part gens menyspreable dels guanys de la casa de barrets i asseguraven una
futura clientela.
Josep Maria Bartomeu, en un article d'opinió dins el reportatge “Adéu al barri
xino”, del 1997, rememora l'activitat dels setanta i compara “el barri” amb
l'indret de contacte social més vistós de la ciutat: “Sobretot els dissabtes, dia de
mercat, o les vigílies de festius al capvespre i a les nits, el barri xino de Girona
semblava la Rambla a les dotze del migdia d'un diumenge qualsevol”.
Un reportatge de Carles M. Bosch a la revista Presència, l'any 1968, ofereix un
retrat de l'espai que no difereix gaire, pel que fa a la sordidesa, dels que
podrien haver fet Pla o Sagarra. No obstant això, el text té una petita trampa: es
tracta d'una visió diürna. Les nafres del temps, en els rostres i els edificis, són
més visibles quan els il·lumina el sol. “Dentro de ellos (de los bares) luces
rojas, azules, iluminan rostros pálidos i ojerosos mientras frente a ellos siluetas
negras tienen en sus manos vasos de cerveza, tónica o coñac. La música
chillona de los grandes tocadiscos tragaperras impide oír la voz humana. Sólo
palabras aisladas y algunas carcajadas de mujer... Unos soldados miran como
queriendo entrar, retroceden, luego ríen... Un hombre sale de un bar y se mete
cabizbajo en la puerta de al lado. Una mujer avanza con prisa la calle...”
En un article de 1975, la revista Presència fa un llistat dels bars encara oberts a