Descarregar versió en PDF - Ajuntament de Girona

“una dona grassa, amb dos o tres sotabarbes, de turmells elefantiàsics i un
pentinat alterós i engomat”. Pla explica que l'arribada del nois, a una hora
intempestiva que el prostíbul semblava encara endormiscat, no produïa el
menor efecte. Ni tan sols els demanaven què volien prendre. S'asseien en uns
bancs de fusta davant la indiferència d'algun “home d'aspecte pagesívol,
malforjat, que fumava avorridament un caliquenyo amb la gorra al clatell davant
d'una copeta de conyac”.
Pla descriu l'arquitectura de l'establiment en aquests termes: “(...)un laberint de
cambres, recambrons, habitacions i corredors.” Afegeix que “la casa era molt
vella i les reformes que s'hi havien anat fent encara l'havien complicada”.
Malgrat que qualsevol dels nois de 15 anys tenia a la butxaca prou diners per
pagar el servei d'una dona, Pla no descarta que els prenguessin per “uns
clients desproveïts de la menor importància monetària”. Davant la “decepció
amarga” d'aquella rebuda indiferent, un dels joves més llançats gosava
“penetrar al laberint de la casa” i demanar que es posés en marxa un piano
elèctric que hi havia al “saló atrotinat”. Al cap de poc tornava afirmant que
resultava del tot impossible perquè era massa aviat. Pla afegeix: “Per les
mirades que vaig observar en algun dels condeixebles, vaig sospitar que un o
altre havia vist en la llum somorta d'algun corredor la fugacitat d'alguna
senyoreta de la casa. O potser ho havia imaginat. Jo puc dir que, en tot cas, no
en vaig veure cap, ni en la proximitat ni en la llunyania del laberint on ens
trobàvem”. En la visita que rememora Pla, els estudiants van ser informats
també que Perlita, una famosa prostituta que en aquells anys era “una espècie
de resum de les possibilitats eròtiques locals”, s'havia absentat per anat a
treballar a un poble veí que celebrava la festa petita. Pla recorre novament a
les sensacions olfactives per resumir aquesta decebedora visita: “Vint-i-cinc
minuts en una situació com aquella en què ens trobàvem són una irrisorietat. A
penes foren suficients perquè en la meva pituïtària es produís la barreja d'olors
de cuina de pobre i de llegums agres i àcids d'aquells carrers amb la dels
llençols entresuats i tebis que flotava en la casa”. Ni tan sols quan es
decideixen a marxar, esperonats pel noi que controlava el temps, ningú els diu
ni ase ni bèstia. La difícil operació de reincorporar-se a la fila de dos que
tornava del santuari es produïa amb èxit, en els carrerons del barri vell, i sense
aixecar les sospites dels capellans. La nit de l'aventura, els agosarats