Jorge Miarnau

110 Antoni Ros Marbà
Perfil
Aquests dos grans mestres van ensenyar
a Ros Marbà molta música, però
també va aprendre d’ells l’actitud vital
que ha de tenir un músic. «Per poder-te
dedicar a aquest ofici has de tenir talent,
instint i una vocació gairebé al límit del
fanatisme. Si no tens aquest sentiment,
estàs perdut. Perquè en aquesta professió
has de vèncer molts obstacles. Els de
la carrera i després els del món laboral,
en el qual has d’estar per sobre de l’star
system, de les enveges... Has de ser molt
fort”. Els seus mestres el van ajudar a
situar-se davant d’aquest context.
Una estranya química
Ell sol ha viscut la seva pròpia història
d’amor amb la música i les orquestres.
«La relació entre un director i l’orquestra
pot ser com la relació entre dues persones.
Totes dues poden ser meravelloses,
però pot passar que no s’entenguin. Hi
pot haver un director molt bo amb una
orquestra plena de bons músics però
que no funcionen junts. I això ha passat
moltes vegades». Per què? És difícil de
definir fins i tot pel mestre Ros Marbà:
«La relació entre un director
d’orquestra i l’orquestra pot ser
meravellosa, però també
pot ocórrer que no s’entenguin»
«Un concert s’ha de fer, el prepares,
però després s’ha d’executar i és un
acte viu. De vegades és difícil calcular
l’experiència. La música, la interpretació
d’una determinada obra s’ha de fer
quan s’ha de fer, en el seu moment just,
després d’un nombre just d’assajos, ni
abans ni després. Però no se sap mai ben
bé quan és aquest moment. Aquesta és
la grandesa de la música, que no sempre
la pots transmetre de la mateixa manera.
En ocasions s’arriba a uns nivells
d’excel·lència que poden ser difícils de
repetir. La màgia es dóna de vegades
i de vegades, no». I és que la música
no es pot analitzar: «Ningú sap què és
exactament. La música és i es produeix
i es barreja amb les emocions i també
té molt a veure amb l’intel·lecte i la saviesa.
Però, què és exactament? Sons
que es mouen uns amb els altres o uns
contra els altres... És una química que
s’ha de materialitzar durant un concert i
que ha d’esdevenir per si mateixa. L’únic
que podem assegurar sempre és un bon
nivell d’execució, però la resta...».
Així doncs, si la música és per si
mateixa, al director li queda la tasca de
«vetllar perquè l’esperit de la seva orquestra
es mantingui sempre viu». I per
Ros Marbà aquesta vida va molt lligada
al gust pel detall, per l’estudi profund de
les obres, dels autors, dels instruments.
Aquesta és la manera d’entendre la música
que té el mestre Ros Marbà, una manera
que transmet clarament la dualitat
entre la rauxa i el seny.
Per això, observa amb resignació
el canvi que ha fet el món de la música
en els últims temps: «La globalització
també ha arribat a la música i ha homogeneïtzat
les orquestres. Abans, aquests
col·lectius eren fruit d’un país, d’una escola
concreta. Avui, les orquestres són
internacionals, compostes per músics
d’arreu. I això que pot ser enriquidor
d’una banda, de l’altra fa que perdin
caràcter. A més, ara es fan molts més
concerts però les orquestres tenen
menys temps per aprofundir en l’estudi
de les obres. Les orquestres són molt millors
que abans tècnicament i arriben
a objectius més immediats, però això
no vol dir que siguin més sòlids i més
profunds. Abans es podia identificar
clarament el so de cada orquestra. Ara
és més difícil. Per mi, com a director, és
important aconseguir aquest so particular».
I continua amb aquesta batalla
personal. Agafar la batuta és per ell
tot un ritual i continua vivint-ho com
quelcom d’extraordinari. Cos, ànima,
partitura i cervell al servei d’una il·lusió
absolutament efímera, a la recerca d’un
instant irrepetible. l