Avaluació tècnica i econòmica de nous cultius, demandats pel canvi ...

En números rodons a Catalunya hi ha una superfície
forestal de 2 milions d’hectàrees (prop d’un
61 % del total). La resta són conreus (35 %) o zones
urbanes i xarxa viària principal (3,5 %). Dins
d’aquests 2 milions d’hectàrees de terrenys forestals
hi ha uns 1,2 milions d’hectàrees de boscos
(un 38 % del total). La demarcació de Girona
és la més boscosa de Catalunya, un 55,95 % de la
seva superfície és coberta de bosc. A Barcelona el
bosc també és la coberta majoritària (48,09 %).
Aquest no és el cas però, de les demarcacions de
Lleida i Tarragona, on la coberta dominant són els
conreus, amb un 37,07 % i un 46,93 %, respectivament.
(Aldomà, 2009)
Per poder definir les zones agràries, prèviament
s’han de distingir entre les zones conreables, les
zones de boscos i les zones urbanes. La diferenciació
d’aquests grans usos que podem observar
en la figura 13, ens dóna una imatge nítida del nivell
d’antropització del territori.
Conreus
Àrees forestals
Superfícies urbanitzades
Figura 13: Distribució dels tres usos dels sòls catalans. (Font: Atles de
la nova ruralitat, 2009)
En el mapa es poden veure les tres zones ben
diferenciades; la franja costanera amb una forta
urbanització, en la qual destaca l’entorn de Barcelona;
una franja més allunyada, els Pirineus, que
representa l’espai per excel·lència de les forests;
i una franja interior des de la plana de l’Empordà
fins a la plana de Lleida, on destaca la presència
de conreus. Cal destacar la importància de les planes
per al desenvolupament de l’activitat agrària,
que ha estat la base de l’economia de Catalunya
durant mots anys. (Aldomà, 2009)
La transformació del camp català ha estat constant
i radical en els darrers 50 anys, a partir de
diferents processos comuns a tots els països desenvolupats
i, que de manera general, es podrien
qualificar com a procés d’industrialització de les
produccions agràries. Des dels anys 1950, quan el
sector agroalimentari era el propi d’una economia
i societat fortament d’autosubsistència, s’ha canviat
fins a un perfil biotecnològic, amb una pèrdua
de pes general de l’agricultura en l’economia i de
població ocupada en benefici de la resta de sectors.
La classificació de les explotacions agràries en
l’estadística comunitària ha establert una convenció
que té com a principi el fet que una explotació
es considera especialitzada i té una determinada
orientació tècnico-econòmica (OTE),
quan les dues terceres parts del marge brut total
procedeixen de la producció agrària en qüestió.
Bona part de la Catalunya meridional es troba especialitzada
en arboricultura (fruita dolça, cítrics,
olivera, vinya i fruita seca), ja sigui de regadiu
o de secà. A la Catalunya central hi predomina
l’especialització en conreus herbacis, així com
també la ramaderia, que dóna peu a la presència
de municipis sense una orientació agrícola o ramadera
dominant clara. (Aldomà, 2009)
Malgrat les tendències generals, que impulsen
cada part del territori cap al monocultiu, encara
es conserva un paisatge agrari força divers a nivell
local (Taula 4). Es consideren de monocultiu
fort els municipis on algun tipus de cultiu supera
el 80% de la superfície conreada total, i de
monocultiu feble aquells en què el percentatge
es troba entre el 50 i el 80%, i la resta municipis
són de policultiu. Aproximadament una quarta
part dels municipis i la superfície conreada són
de monocultiu fort: els altiplans cerealístics interiors
en són l’exponent més clar. Més de la meitat
de municipis i de superfície conreada són de
monocultiu feble, amb un pes important també
dels conreus herbacis. També es poden considerar
de monocultiu les àrees centrades en el cultiu
d’espècies farratgeres, als Pirineus i les àrees
nord-orientals més humides.
25