Avaluació tècnica i econòmica de nous cultius, demandats pel canvi ...

nivell del mar, en climes tropicals. Pel que fa a la
irradiació solar, el mango no respon a les variacions
de la longitud del dia (hores de llum). S’han
d’evitar zones amb gran quantitat de vent, ja que
afecta a la floració.
Els sòls ideals pel cultiu del mango són de textura
llimosa, i profunds, de pH entre 5,5 i 7. Pot
desenvolupar-se en sòls arenosos, àcids i alcalins
moderats sempre que tinguin una bona fertilització
i un bon drenatge.
3.2.1.9. Papaia
L’origen de la papaia es troba a Centreamèrica,
però la seva distribució o propagació arreu del
món es deu als espanyols i portuguesos. El cultiu
d’aquest fruiter té gran importància econòmica i
alimentària, degut als seus diferents usos; primer
es destaca el seu consum en esmorzars i postres,
com a fruita fresca, i en segon lloc, l’exocarp verd
de la papaia conte làtex, aquest es caracteritza
per tenir enzims proteolítics, on hi predomina la
papaina.
La papaia pertany a la família de les Caricaceae,
espècie Carica papaia, és una planta herbàcia de
creixement relativament ràpid i vida curta. A causa
dels atacs vírics s’ha deixat de cultivar com a
perenne i es cultiva com anual. (Hidalgo, 2001)
La tija és cònica erecta i rarament ramificada, el
seu interior és buit. Quant la planta és jove té un
alt contingut d’aigua i és de color verdós o morat,
però amb el pas del temps agafa una coloració
grisa. Les fulles són alternes, amples poden tenir
un diàmetre de 50 a 60 cm, lobulades i d’origen
caulinar, amb un llarg pecíol. Té una gran quantitat
de fulles i amb gran grandària, que provoquen
que la papaia sigui una planta amb una gran activitat
fotosintètica.
El sistema radicular està compost per una arrel
principal, napiforme i cònica amb algunes arrels
secundàries. El sistema radicular pot arribar a 1 m
de profunditat. (Hidalgo, 2001)
Té gran diversitat de tipus de flors en una mateixa
planta, poden haver-hi hermafrodites, masculines
i femenines. La floració s’inicia als dos o tres
mesos de plantar la papaia, aquest fet està relacionat
amb el desenvolupament i creixement de
la planta en general i, en particular, amb l’augment
del diàmetre de la tija. Pel que fa al fruit, és una
baia gran, carnosa i buida per dins, les formes va-
60
rien segons el tipus de flor, si és femenina o si és
hermafrodita.
Figura 27: Dibuix descriptiu de la papaia. (Font: Nakasone i Paull, 1998)
La papaia es cultiva en regions inferiors als 800m
sobre el nivell del mar, el rang de temperatura òptima
varia entre els 23ºC i els 26ºC. S’ha de tenir
en compte que el cultiu de la papaia en regions
amb temperatures inferiors a 20ºC, té un desenvolupament
vegetatiu inferior i una menor activitat
fisiològica. Temperatures inferiors a 10ºC,
poden causar la mort de la planta. És una planta
amb grans necessitats hídriques, oscil·lant entre
els 1500mm fins als 2000mm anuals.
S’adapta a una gran varietat de sòls, sempre que
siguin: profunds, amb un bon drenatge i fertilitat,
entre un 2 i 4% de contingut de matèria orgànica
i un pH entre 5 i 7. No es recomanen ni sòls molt
argilosos ni molt arenosos.
La papaia es multiplica gairebé exclusivament per
llavor. La germinació és un procés delicat, s’obté
planter que posteriorment es trasplanta al camp.
La propagació vegetativa és possible, però s’usa
per experimentació, ja que és molt costosa.
3.2.1.10. Guaiaba.
La guaiaba és un arbre petit o arbust, de la família
Myrtaceae, de l’espècie Psidium guajava, originària
de l’Amèrica tropical. Pot arribar als 5 o 6
metres d’alçada, amb les tiges anguloses. Les fulles
oposades obliqües de 7 a 15 cm de longitud,
són pubescents, amb els nervis destacats i pecíol
curt.
Les arrels són profundes i es distribueixen lateralment,
formant una amplia xarxa, d’aquesta manera
la planta és més competitiva en condicions