Avaluació tècnica i econòmica de nous cultius, demandats pel canvi ...

ment és entomòfila.
El fruit és en forma de raïm, és la part que es consumeix;
és ovalat de 2 a 4 cm de diàmetre d’uns
20gr de pes cadascú. La pellofa és dura, amb protuberàncies,
de tacte rugós. La polpa és blanquinosa
translúcida, de textura consistent i sucosa.
Figura 30: Dibuix descriptiu del litxi. (font: Nakasone i Paull 1998)
La principal franja productora de litxi es troba entre
els 15º i 30º de latitud nord amb precipitacions
mitjanes anuals de 1250 a 1.700 mm i amb
humitat relativa d’un 75%. (Galan, 1987)
El litxi creix millor en regions lliures de gelades
però fresques i seques, amb temperatures entre
els 20ºC i els 35ºC, en zones on els mesos d’estiu
siguin càlids i humits, i els hiverns secs i frescos,
amb temperatures entre els 8ºC i els 14ºC (Galán,
1987). Les gelades maten els arbres joves, però
els madurs tenen una lleugera tolerància al fred,
poden resistir gelades suaus, de fet tenen necessitat
d’un període amb temperatures de –1,11ºC
fins a 4,4ºC.
Pel que fa al tipus de sòl, no és un cultiu exigent,
pot viure en sòls de textura arenosa, llimosa i
argilo-arenosa o argilo-llimosa. El rang de pH és
força ampli des de 5’5 a 8’5, tolera salinitats mitjanes.
El litxi es pot reproduir per llavor i per injerts, es
sembren al camp els arbres sans i vigorosos. El litxi
pot arribar a viure uns 25 anys en condicions
òptimes, inicia la seva producció al tercer any
posterior a la plantació. Quan es fa la collita, es
tallen les agrupacions dels fruits amb alguna fulla
per mantenir millor les seves condicions.
3.2.1.15. Col xinesa.
La col xinesa, com indica bé el seu nom, és un
cultiu autòcton de l’Extrem Orient, principalment
de la Xina, i avui en dia estès per arreu del
món. A partir de l’any 1970, es va iniciar el cultiu
d’aquesta hortalissa a les regions mediterrànies
per a la seva exportació. Pertany a la família Crucifereae,
amb el nom científic de Brassica pekinensis
(Lour) Rupr, o Brassica campestris L. ssp. Pekinensis
(Lour)., també és coneix com pe-tsai.
És una planta molt semblant a l’enciam, de fulles
verticals, allargades i irregularment dentades,
amb els nervis molt visibles o marcats, amb el
limbe prolongat en forma d’ala fins la base del
pecíol, és ample, ple i de color blanc. Pot arribar a
tenir una alçada de 50-60cm. Les fulles interiors
són verdoses, gairebé blanques.
Figura 31: Dibuix descriptiu de la col xinesa.
Les temperatures òptimes per la germinació són
les compreses entre els 18ºC i els 22ºC, per la
formació dels cabdells les òptimes estan entre
els 15 i els 16ºC, la col xinesa és una planta sensible
al fred i una temperatura inferior a 12ºC pot
induir la sortida prematura de la flor. (Rubatzky i
Yamaguchi, 1997)
Normalment es cultiven híbrids d’aquesta hortalissa,
que es classifiquen per la seva precocitat o
per la forma del seus cabdells, és important triar
l’híbrid ja que ens indicarà la longitud del cicle i
la seva resistència o tolerància al fred. Les varietats
primerenques, es sembren a la primavera o a
l’estiu amb uns 70 dies de cultiu, les semitardanes
a l’inici de l’estiu o de la tardor, amb 80 dies
de cicle de cultiu. Les varietats tardanes se sembren
al setembre i es recol·lecten a l’hivern, tenen
gran resistència al fred.
Pel que fa al tipus de sòl, és molt semblant a la
resta de cols, sòls de textura mitjana, argilosos
que retinguin bé la humitat, sense excés, no gaire
àcids, amb una adaptació excel·lent als sòls orgànics.
63