Avaluació tècnica i econòmica de nous cultius, demandats pel canvi ...

trets atípics: l’hivern no és a Catalunya una estació
plujosa, a causa de la seva posició a sotavent
dels temporals atlàntics. L’oceà Atlàntic queda a
ponent, però clarament separat del territori català
per les elevades terres ibèriques. Aquestes
poden exercir de barrera aerològica, atenuant
i modificant la influència atlàntica. Al litoral i al
prelitoral serà la tardor l’estació més plujosa, en
donar-se els màxims contrastos tèrmics entre
les aigües mediterrànies i les primeres colades
fredes. Finalment, el clima queda matisat per la
proximitat del continent Africà, on té el seu origen
algun dels tipus de temps que l’afecten. El
resultat d’aquest joc d’influències es manifesta
amb una pluviometria mitjana anual molt diversa.
La varietat geogràfica de Catalunya és realment
extraordinària, sobretot si es té en compte la
seva modesta extensió. La gamma d’altituds cobreix
més de 3.000 metres, produint uns pisos
climàtics, en especial tèrmics, que donen temperatures
mitjanes anuals des de 17ºC a 0ºC.
L’orografia es troba molt compartimentada en
serres i depressions. Aquest factor, unit a dife-
1.3. Economia agrària catalana.
L’evolució des sector agrari català és una conseqüència
del procés de modernització del sector
per avançar cap a explotacions més competitives.
És el resultat de les polítiques impulsades des
de la Unió Europea i la Generalitat de Catalunya,
les quals s’han concretat en múltiples plans de
reestructuració per aconseguir una millora de la
dimensió i de la capacitat competitiva de les explotacions.
L’any 2007 Catalunya tenia 55.096 explotacions
agràries, un 4,2% menys que el 2005 i un 18%
menys que el 1999. En nombres absoluts, això
significa una reducció de 2.407 i 12.128, respectivament.
Aquestes dades contrasten amb dos fets:
l’estabilitat de la superfície total, ja que només ha
disminuït un 0,2% respecte al 1999, i l’augment
de la superfície agrícola utilitzada, en un 1,1%.
És a dir, s’ha incrementat la dimensió mitjana
de les explotacions, que han passat de les 17,2
hectàrees el 1999 a les 21,2 hectàrees el 2007.
rents orientacions en les seves unitats de relleu,
produeix grans contrastos climàtics i meteorològics
entre unes comarques i les seves veïnes.
Una bona manifestació d’aquests contrastos el
trobem en el mapa de precipitació mitjana anual,
on els totals pluviomètrics oscil·len entre els més
de 1.200 mm, a determinats punts dels Pirineus,
i els menys de 400 mm a ponent de la depressió
central. (Meteocat)
La disposició paral·lela a la costa de les serres Litoral
i Prelitoral allunya les terres interiors de la
influència marítima, més del que la modesta distància
en línia recta faria suposar. Així es donen
clars trets de continentalitat a la depressió Central
catalana en oposició a la influència suavitzadora
de les aigües mediterrànies a la costa.
Els esmentats factors geogràfics i la situació i
posició de Catalunya produeixen com a resultat
un autèntic mosaic de climes. Així, des del punt
de vista termopluviomètric, es poden definir un
seguit de zones climàtiques aproximades, totes
elles amb uns límits molt tènues.
Augmenten les explotacions que tenen una dimensió
de més de 50 hectàrees, mentre que disminueixen
sobretot les que tenen una superfície
inferior a 10 hectàrees. (Idescat, 2009)
El productor de matèria primera agrària ha hagut
de competir directament amb la indústria transformadora
o el comerciant majorista per un valor
afegit cada vegada més estret, i ho ha hagut de
fer en condicions relativament desfavorables, en
tractar-se de molts productors que negociaven
amb pocs industrials. En conseqüència, els productors
han creat cooperatives per assumir els
marges de l’activitat transformadora i els transformadors
han establert procediments d’integració
vertical i altres fórmules per assumir i gestionar
la producció de matèria primera. D’altra banda,
els mercats exigeixen cada cop més condicions
sanitàries, de presentació i d’altres tipus a les matèries
primeres alimentàries i demanen la traçabilitat
del producte, fet que obliga a una major
relació entre la producció de matèries primeres i
la transformació. (Aldomà, 2009)
29