CatSalut - Servei Català de la Salut - Generalitat de Catalunya

Sortosament per al progrés de la medicina preventiva, l’Oficina del Registre
General d’Anglaterra i Gal·les, fundada l’any 1837, va trobar en William
Farr (1807-1883) –el seu primer estadístic mèdic– un home que no només va
aprofitar al màxim les classificacions imperfectes de malalties de què es
disposava en aquell moment, sinó que va treballar per a millorar-les i
aconseguir que s’utilitzessin de manera uniforme internacionalment.
Farr es va adonar que els serveis públics d’aquella època utilitzaven la
classificació de Cullen. Aquesta classificació no s’havia corregit per a
incloure els avenços de la ciència mèdica i Farr no la considerava
satisfactòria per a utilitzar-la amb finalitats estadístiques. Conseqüentment,
en el primer Informe Anual del Registre General (12) va explicar els
principis que havien de regir una classificació estadística de malalties i va
impulsar l’adopció d’una classificació uniforme tal com es descriu tot seguit:
168
Els avantatges d’una nomenclatura estadística uniforme, encara que sigui
imperfecta, són tan obvis que sorprèn que no s’hagi donat importància a la
seva aplicació en les llistes de mortalitat. Sovint, s'han utilitzat tres o quatre
denominacions per a fer referència a una malaltia, i una mateixa denominació
per a designar el mateix nombre de malalties; s'han emprat denominacions
vagues i inconvenients, i s’han enregistrat les complicacions en comptes
d’enregistrar les malalties primàries. La nomenclatura és tan important en
aquest àmbit de recerca com els pesos i les mesures ho són en les ciències
físiques, i s'ha d'establir sense demora.
Farr va estudiar constantment i detingudament tant la nomenclatura com la
classificació estadística en les seves cartes anuals al registrador general que
es van publicar als Informes Anuals del Registre General. La utilitat d’una
classificació uniforme de causes de mort va ser reconeguda amb tanta
contundència en el primer Congrés Internacional d’Estadística, que es va
celebrar a Brussel·les el 1853, que aquest Congrés va encomanar a William
Farr i Marc d’Espine, de Ginebra, que preparessin una classificació uniforme
de causes de mort que es pogués aplicar internacionalment. En el congrés
següent, que es va celebrar a París l’any 1855, Farr i D’Espine van presentar
dues llistes separades, basades en principis ben diferents. La classificació de
Farr es dividia en cinc grups: malalties epidèmiques, malalties
constitucionals (generals), malalties locals classificades segons la
localització, malalties del desenvolupament i malalties que són causades
directament per la violència. D’altra banda, D’Espine va classificar les
malalties en funció de la naturalesa (gotosa, herpètica, hemàtica, etc.). El
Congrés va adoptar una llista conciliatòria de 139 codis. L’any 1864, aquesta
classificació es va corregir a París basant-se en el model de Farr; també se'n
van fer revisions posteriors el 1874, el 1880 i el 1886. Tot i que aquesta
classificació mai no es va acceptar universalment, la disposició general que
havia proposat Farr, que incloïa el principi de classificar les malalties segons