PPjTl

ent. Encara me’n recordo d’aquella escola, perquè vaser la representació de l’ideari del meu pare. En aquellaescola es vivia un ambient de fraternitat».A les acaballes de la Guerra, Joan Peiró no va seguirel suggeriment de Companys d’enviar cap a França ales famílies dels dirigents.La família Peiró va passar la frontera a peu, com unsmés entre els milers que fugien. La situació era dramàticaperquè França va tenir la frontera tancada unsdies i la gent s’amuntegava a les carreteres intentantesquivar els metrallaments de l’aviació franquista. Uncop obert el pas, varen separar els homes de les donesi les criatures. A la mare i les filles les varen ficar enun tren que estava ple de degoters. Els hi varen tenirtres dies abans de sortir cap a Bretanya. Van instal·larlesen un refugi que, quan pujava la marea, quedavatotalment aïllat, a la zona de la Presqu’île de Crozon,prop de Brest, a la rada dels submarins de la Marinafrancesa. El mig miler de refugiats d’aquest refugi varenésser ben tractats. Segons Guillermina tot depeniade l’orientació política del director de torn. Varen tenirsort: simpatitzava amb la causa republicana.Amb l’ocupació alemanya, Mercè Olives i les sevesfilles varen acabar instal·lades a Narbona. Els germans,que havien passat pel camp de Sant Cebrià de Rossellóes varen disgregar per França. Joan Peiró va estarpoc temps a Narbona perquè el varen reclamar a Parísper tal d’organitzar les sortides dels exiliats a travésdel JARE (Junta de Ajuda al Refugiado Español). Guillerminarecorda que l’últim cop que el va veure va serquan el varen anar a acomiadar a l’estació de Narbona.«A Narbona hi havia molt refugiat i l’ambient eramolt maco. No hi havia encara aquella cosa de si tu etsanarquista o si tu ets comunista. Tots ens ajudàvem.A casa meva era un continuo de gent que entrava isortia, tothom que passava per Narbona venien a buscarinformació. Va arribar un moment en que les autoritatsfranceses demanaven una documentació especificaper als refugiats i tenir 10.000 francs, sinó, erendeportats. No hi va haver-hi deportats perquè tothomes va espavilar. Hi havia una bona xarxa de solidaritatentre els refugiats catalans i espanyols.Quan varen detenir el pare va venir molta gent a fernoscostat. Al meu pare tothom li deia que marxés. Teniaofertes de feina per muntar una fàbrica de vidre alCanadà però ell va dir que mentre hi hagués un refugiata França, ell no marxava.» 128A Peiró el varen agafar quan passava de la zonaocupada a la zona lliure. Es volia reunir amb la família.Les dones varen cotinuar vivint a Narbona on treballavendel que fos. Guillermina tenia 15 anys i ja despuntava:va organitzar la seva primera vaga.«Nosaltres treballàvem a la verema i els francesosportaven calçat i nosaltres espardenyes. I va ploure. Inosaltres vam dir que en aquelles condicions no podíemtreballar. Vàrem parar i ens van fer fora».Més endavant es varen traslladar a París on ja hi vivienels seus germans més grans. Quasi sense voler-hoes va veure col·laborant amb la Resistència.«A París la mare, una germana i jo ens dedicaven afer mitja per un català que ens proporcionava la llana idesprés ens comprava la producció. En Plans, un periodistaexiliat, també tenia un restaurant i, com que emvaig cansar de fer mitja, li vaig demanar de fer de cambrera,però em va dir que no perquè les noies del restauranttambé alternaven amb els clients alemanys, elshi treien informació. Em va dir que si volia treballar, millorque em quedés a la cuina rentant plats. No m’agradavaperò va ser la manera d’aconseguir menjar extra.»En acabar la Guerra Mundial, Mercè Olives, moltmalalta, va demanar a les filles de tornar a Mataró. A128 El testimoni de Guillermina Peiró s’ha extret de les següentsfonts: Xavier Roijals i Dídac Salau, «Guillermina Peiró: “La societatde consum va prostituir la classe obrera”», Catalunya. Òrgand’expressió de la CGT de Catalunya, núm. 89, setembre de 2007,p. 14-15. El Racó. La tertúlia d’història de Mataró Ràdio. L’exili republicà:Joan Peiró i Belis. Tertúlia amb Guillermina Peiró i Olivesi Josep Puig i Pla. Presenten: Sandra Cabrespina, Núria Gómez,Jaume Vellvehí i Maria Salicrú-Maltas [Grup d’Història del Casal deMataró]. Ràdio Mataró, programa núm. 90, 12 de febrer de 2009.103LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS