PPjTl

En el cas de Núria, hi va intervenir la doctora Collier,una catòlica anglesa que havia estat treballant al costatdels catalans. Aquesta dona, que seria un referentper la família mentre varen ésser a la Gran Bretanya,va proposar que Núria anés a una escola de mongesirlandeses, la directora de la qual havia estudiat ambella a Oxford.«Vaig tenir la mala sort que una senyora que ens estimavamolt, la doctora Collier, va considerar que jo allíhi estaria molt bé per aprendre anglès. El primer dia,la superiora va fer venir un capellà per veure “com erala que venia de l’Espanya Roja”. A mi això em va cauremolt malament.Va venir el sacerdot irlandès, de nit, i em va fer anara l’església tot demanant-me, mig en francès, que m’expliqués.Jo vaig fer-li un míting! A casa es parlava constantmentde política i davant nostre, perquè els paresvolien que sabéssim el que passava, per tant jo estavaal dia.»Els catalans a l’exili, dispersos entre França, GranBretanya i els principals països d’Amèrica, com Mèxic,Argentina, Xile, Colòmbia o Veneçuela, afegien a lesprecarietats de la guerra, serioses discrepàncies polítiques.En aquestes circumstàncies, Carles Pi i Sunyerva crear el Consell Nacional de Catalunya, que algunsconsideraven una desqualificació dels sectors que volienmantenir la Generalitat.«Quan es constitueix el Consell Nacional de Catalunyaa Londres, el 29 de juliol del 1940, Anglaterra esl’únic país d’Europa que és lliure, tots els altres es trobenocupats. Bona part dels dirigents d’ERC i republicansestan aïllats a França i els únics que poden actuarsón els que estan a Anglaterra. El Consell Nacionalde Catalunya apostava pel dret a l’autodeterminació,anant més enllà de l’Estatut del 1932. Això en aquellmoment no va agradar a alguns; es va criticar molt. Devegades he pensat que el Consell Nacional de Catalunyade Londres estava més a prop de les idees d’ERCd’avui en dia que no de les d’aleshores. El meu pareperò sempre va insistir molt a dir que el Consell estariasupeditat a la Generalitat. Per això quan hi va haverl’alliberament de França i el president Josep Irla ja vapoder actuar completament, el va dissoldre.» 47Després d’uns mesos al pensionat catòlic, i en plenaguerra, Núria va tenir l’oportunitat d’entrar en un curspreparatori per anar a la universitat.«Entre una cosa i l’altra jo no tenia certificats els cursosper poder entrar a la universitat. A Birmingham, onestudiava la meva germana, feien un curs preparatoriadreçat a tots els refugiats: hi havia polonesos, francesos,txecs i algun espanyol. Em varen oferir fer un examenper veure si tenia prou nivell per poder-hi entrar.Vaig passar la prova i vaig poder-hi entrar..»El 1946 es va celebrar, a Praga, el Congrés Mundialde la Joventut. La Confederació d’Estudiants Bascoshi pensaven assistir i varen enviar una convocatòriaals catalans. De l’exili hi va anar Heribert Barrera, enrepresentació dels estudiants catalans a França, i pelsd’Anglaterra, Núria Pi-Sunyer. Pels estudiants de l’interiorhi va anar Joan Sansa, jove advocat de la Seu d’Urgell,del Front Universitari de Catalunya, que s’havia demoure amb nom fals.En el Congrés, els catalans i bascos varen patir elsposicionaments maximalistes dels estudiants espanyolsrepresentats per la Unión Federal de EstudiantesHispanos, propera als comunistes, i que no admetiaque els estudiants de les dues nacions poguessintenir delegació pròpia. A més de pretendre que els catalansi bascos s’integressin a l’entitat espanyola, esvaren negar a deixar-los explicar en les sessions delcongrés que les llengües i cultures basca i catalana havienestat perseguides.«Com a mesura coercitiva, la delegació de la UFEHva arribar a tal punt d’hostilitat que va pressionar lesautoritats competents perquè no se’ns donessin valsper al menjar. Sort vàrem tenir d’amics del futur Pakistanque ens van donar part dels seus, atès que en47 Àngel Ramos, «Núria Pi-Sunyer i Joan Vilarroya: “La guerrafreda va fer que un exili de sis anys en durés quaranta”» EsquerraNacional, desembre de 2002. p. 6-7.51LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS