PPjTl

or, els bombardejos sobre Figueres que varen matartanta gent de la que intentava arribar a la frontera.A Prats de Molló, els gendarmes varen separar lagent: els homes cap als camps de concentració d’Argelers,Sant Cebrià de Rosselló i Bram i les dones capal nord. Les varen portar en un tren segellat fins aCaen, a Normandia. A la mateixa estació, infermeresde la Creu Roja separaven les dones i criatures malaltes,que eren portades als hospitals. La resta, com laSisqueta i les dones de la família, varen quedar-se altren durant vuit dies. Finalment varen portar-les capa Bernières-sur-Mer, un poble al costat de le Havre, onles varen instal·lar en una casa de colònies durant quatremesos.Però el periple de l’exili no s’havia acabat, ben alcontrari. Mentre eren a la casa de colònies varen arribarnotícies del seu marit que les reclamava. Amb lesfilles va iniciar un viatge que les portaria primer a Parísi després un altre cop a le Havre on varen agafarun vaixell fins a Leningrad i d’allí, finalment es varenpoder reunir amb l’Aleix a Khàrkiv, on varen estar dosmesos en una casa de repòs.El seu grup de refugiats republicans va ésser el primerque va sortir a treballar: tres anys en una fàbricad’automòbils a Gorki on l’hivern més sever duravaset mesos i on el marit de la Sisqueta, es va posarmolt malalt. El metge els hi va recomanar que es traslladessina un lloc amb un clima mes benigne però,era el 1942, i els alemanys ocupaven les zones càlidesdel Caucas. L’única alternativa eren les terres de l’ÀsiaCentral. Navegant pel Volga i en un tren vorejant elmar d’Aral, varen viatjar més d’una setmana fins arribara la ciutat uzbeka de Kokand. L’allau de refugiatsde tota mena havia doblat la població original fins a200.000. Les autoritats d’aquesta antiga etapa de laruta de la seda, encabien la gent on podien:«Ens varen traslladar al barri musulmà, abandonatpels seus antics habitants. A les cases abandonades nohi havia ni llum ni aigua. Hi feia molta calor, sort que hihavia una font amb una aigua molt fresca. Tot i això vaésser una bona època per nosaltres: treballàvem en unafàbrica de confecció on es feien anoracs i jerseis i, a mí,em donaven feina per tricotar a casa.»El 1947, varen decidir intentar marxar cap a Françaon els pares de la Sisqueta portaven una petita granjaa uns 50 kilòmetres de París. El permís per entrar aFrança el varen aconseguir de seguida però el de sortidade Rússia va tardar dos mesos, mesos que varenpassar a Moscou. Després d’un viatge accidentat varenpoder retrobar-se, a París, amb tota la família.El 1949 l’Aleix, el seu marit, va morir. Francesca Soléva començar a pensar en el retorn. El seu pare JosepSolé, també enyorava Artesa de Segre pero no sabiacon seria rebut. 39El 1950, i amb un passaport provisional de vacances,la Sisqueta va torna a Artesa de Segre. La primeraimpressió va ser d’impacte i la segona de sorpresa:«Artesa encara tenia moltes cases enderrocades, emva impressionar molt perquè em recordava la guerra.Quan vaig arribar a casa, me la vaig trobar ocupadaper les filles d’un dels caps de la Guàrdia Civil, el Pedrajes.Aquestes dones feien de modistes. Vaig parlaramb el Guàrdia i em va prometre que quan tornéssimdefinitivament desocuparien la casa. També vaig parlaramb l’alcalde franquista, Marcel·lí Farré que s’haviaquedat l’hort de cal Petit de l’Ariet, l’hort del meu pare.La vinya, que estava just a la vora l’ermita del Pla, tambél’havien requisada. Quan varen retornar, l’any 1952,ens ho varen tornar tot. El que més em va impactar vaser la fantàstica acollida de la gent d’Artesa. No sols deles amistats, sinó de la gent en general que se m’oferiaper ajudar en el que pogués. Va ser una rebuda millordel que mai podia haver pensat.»Francesca Solé, Sisqueta, va continuar tan activacom ho havia estat abans de marxar a l’exili. Va tornara formar part de la Dàlia Blanca, que la va homenatjarel 2004, com a una de les sòcies mes veteranes. Vacol·laborar amb revista local La Palanca des dels seusinicis, el 1981, on escrivia articles sobre la història d’Artesade Segre. Va ser regidora per ERC del 1984 al 1987i va rebre la Insígnia Macià, el 2002, atorgada per Esquerra,en un acte organitzat per la Federació de Lleidadel partit.39 La Guerra Civil a Artesa de Segre i comarca.45LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS