PPjTl

El final de la guerra va significar la presó per a AntonietaFeliu i l’exili per l’alcalde Francesc Marcet. Ell mateix,abans de passar cap a França, va pujar a la Comai la Pedra i li va dir: «Si estàs bé aquí dalt, no te’n moguis».El nou règim, un cop més, en no poder revenjar-sede l’alcalde republicà, va descarregar la repressiósobre la seva família. A la seva filla, funcionària dela Generalitat la varen depurar, el seu fill va rebre constantsamenaces i, en un acte d’indignitat van empresonarla seva mare Margarida Artigas, de 73 anys, ambl’única acusació de ser «madre del exalcalde rojo deManresa». Marcet no va poder tornar fins el 1948 peròpatint el buit de la societat manresana.Maria Casajuana va evitar la repressió directa perquèpel seu delicat estat de salut i el consell de Marcets’havia quedat a la Coma treballant de minyona. Allí esva casar amb Francesc Pujol, que malauradament vamorir al cap de pocs anys. Amb 43 anys, la Maria vatornar a Manresa on les seves amigues nuadores li varenbuscar feina a la Fàbrica Roca,«Però no m’hi vaig sentir a gust perquè el meu parehavia estat objecte d’una injustícia. A més a més vanposar màquines de nuar i ja sabem que les màquinesmaten les mans. A Can Bertran no hi vaig tornar perquètotes les que havien tingut algun càrrec sindical anavena parar al carrer, per tant no calia ni intentar-ho.»Va trobar feina a la fàbrica del valencià ManuelIbáñez,«Molts dels treballadors que tenia no sabien treballar,fins al punt que hi perdia diners i va tenir que plegar.De cop i volta em vaig trobar a l’atur, sense dents iamb cabells blancs».Onze mesos després, per mitjà d’un conegut, va poderentrar en una fàbrica de tovalloles per completarels darrers set anys de la seva vida laboral. Es va jubilarals 60 anys, per dedicar-se a cuidar la seva mare.«Tot i tenir 34 anys de treball reconeguts només emvan servir 24, de manera que em van donar una pagaque no arribava als 300 euros d’ara».Maria ha mort molt recentment, el 10 de febrer d’enguany,a la residència de Manresa on va viure els seusdarrers anys i des d’on li agradava estar al corrent dela política del país.La seva llavor, però, continua animant a les novesgeneracions, com demostra el fet que des del 2002la secció local d’ERC i de les JERC de Manresa venenatorgant un guardó, amb motiu de la diada del 8 demarç, amb el nom de Maria Casajuana, per simbolitzar«la lluita, l’esforç, la constància i la implicació dela dona en la vida laboral i social, a més de l’amor pelnostre país.»Maria Descals i BoadasLloret de Mar, 1914-2002A la Costa Brava, hi ha molta gent que està moltagraïda a l’arribada del turisme perquè va significar elpas d’una societat quasi de supervivència a una de benestari folgança econòmica. Per a una dona de Lloretde Mar, i la seva família, l’esclat turístic va significarmolt més que això, va significar deixar de ser «Mariala roja».Maria Descals era filla d’una família de constructorsd’obres. El pare era de Sallent i havia arribat a Lloretper treballar en les obres de la carretera que va unir elpoble amb la veïna Tossa de Mar.A Lloret es va casar amb la Francisqueta Boadas ivaren muntar una empresa de construcció que va passarals seus fills fins que aquests varen obrir el primerhotel.Jaume Orpí Freixes era un delineant de Sabadellque va ocupar la plaça de secretari de l’Ajuntamentde Lloret durant la República. Era militant d’Esquerra.Aquí va conèixer Maria Descals i es van casar.En acabar la guerra, Jaume Orpí s’exilià a Perpinyà iMaria Descals i el seu fill Valentí Orpí, nascut el 1936, esvaren quedar amb els avis materns. Com sempre passavaamb les famílies dels exiliats, la policia i els nousdirigents locals varen dirigir el seu ressentiment cap ala família. Encara ara, Valentí Orpí no pot veure imatgesd’intervencions policials perquè li recorden elsmals tràngols que varen haver de passar durant anys.85LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS