PPjTl

«A casa hi teníem molts registres. Quan veig aquests desplegaments de lapolicia que entren en una casa amb metralletes i furgons... recordo quan veniena casa perquè algú els hi havia dit que el pare hi era! Això va passar durantmolt temps.»A més, la repressió també buscava que les famílies no es poguessin guanyarla vida. A l’avi Descals el varen empresonar un parell d’anys i li varenrequisar les eines del seu ofici. Quan va sortir de la presó va haver d’anar atreballar per a un familiar.La rancúnia i l’afany d’humiliar els vençuts era present en aquest tipus derequises. Un cas paradigmàtic és el de la família de Laureà Dalmau, metgei diputat d’Esquerra al Parlament per la demarcació de Girona durant laRepública. La dona i les filles del doctor Dalmau, que s’havien quedat a laciutat, varen haver d’aguantar que una colla de noies falangistes, conegudesde les filles, anessin quasi cada dia a casa seva per emportar-se tot tipusd’objectes, especialment roba de casa. Laura Dalmau recordava que lideien a la seva mare:Circa 1965Maria Descals«“Com que el seu marit es fora i ja no tornarà, segur que té moltes cosesque no li faran servei”. Semblava que s’hi divertien». 11086LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONISFJIEn aquests anys va ser quan Maria Descals va començar a fer de modista.Amb aquesta feina, el que enviava el pare des de Perpinyà i l’ajuda delsavis varen poder anar tirant.«La meva àvia, [recorda Mariona Orpí] era una excel·lent modista i una personaencantadora i discreta però després de la guerra la gent del poble li deien“Maria la roja”.No va ser fins que varen començar a venir els estiuejants, que solien ser debones famílies de Barcelona, quan ella va començar a treballar per ells, quel’actitud de la gent que l’havia criticat va anar canviant. Però ella ho va passarmolt malament durant molts anys.»Valentí Orpí, era només un nen però també notava aquest menyspreucap a la seva família:«Jo ho notava en petites coses, sobretot amb els mestres a l’escola. Vàremtenir molta sort que a casa estàvem bé, perquè treballaven molt, i vaigpoder anar amb un professor particular amb qui vaig fer el primer de batxillerati part del segon. Després ens vàrem desplaçar a Perpinyà on vaig acabarels estudis.»110 Gerard Bagué, «Qui va denunciar l’avi? (crònica calidoscòpica de la repressió franquistaa Girona)», a: Girona 1939-1953. Exilis, repressions i complicitats, p. 186-187.