PPjTl

64LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS«[...] Cal haver viscut el neguit, la febre, l’afany d’enderrocarel règim, per copsar l’emoció d’aquelles paraulesque transmeté la Ràdio. ¡¡Atenció!! ¡¡Atenció!!Aquí Ràdio Barcelona ¡¡Atenció!! Acaba de proclamarsela República!![...] Vaig llançar-me al carrer amb ganes de veure elque passava per la Ciutat, trobant una multitud amb labandera Republicana que anaven a posar-la a Casa laCiutat.M’ajunto amb ella, convençuda que vivia uns momentshistòrics per la nostra Pàtria, i convençuda tambéque aquells homes valents, idealistes, estaven enderrocantuna monarquia que havia caigut per les seveslleis d’excepció, de privilegis, i sobretot per un pes tantfeixuc de crims que portava la seva consciència.Més tard la Ràdio ens transmeté els primers cants deMarsellesa i Segadors. Aleshores la meva emoció arribàa un punt màxim; vaig plorar molta estona passantper la meva imaginació el regnat de tots els Borbons,començant per Felip V, i acabant per Alfons XIII númeroben fatídic.Després pensava que per allà al 1917, 18 i 19 vivia aBarcelona i no deixava el meu germà tranquil si cap altard, no em portava a la Rambla, un parell de dies a lasetmana, almenys, a fer Pàtria, que deia jo amb to enfàtic.Allà discutíem d’esclavatge, de pobles lliures, de covardies.Tot d’una vitorejaven el que aquell dia haviaestat l’aixerit de cridar morin els tirans. Començàvemels Segadors, la policia donava el toc d’atenció, i nosaltresRambla amunt, cames ajudeu-me cap al Passeigde Gràcia.Sé que llavors em pensava ésser poc més, pocmenys, una heroïna, i gairebé podia anar de bracet amben Rafael de Casanoves.Per fi, els meus pares s’assabentaren de les mevesatzagaiades, i espantats que una mocosa com joes preocupés d’aquelles coses, em portaren de nou aBerga, perquè els aires sanitosos d’aquelles muntanyescalmessin els meus excessos patriòtics.» 7070 Antonieta Feliu, «Recordant el passat», El Dia, 13 d’abril de1933, p. 17.Les historiadores Lluïsa Font i Conxita Parcerisashan estudiat els articles de Feliu a El Dia i hi trobenuna autora que no havia perdut l’essència dels seusesclats juvenils:«En els seus articles veiem una dona a qui no li feiapor expressar les seves opinions, encara que fossin polèmiques.Una dona intel·ligent, audaç, atrevida, amb ungran coneixement de la condició humana, irònica fins alpunt de fer gala d’astúcies femenines i feministes.» 71Feliu va ésser també una activista reconeguda fentmítings i xerrades per la comarca i per diversos poblesdel Bages: Avinyó, Puig-reig, Cardona, Artés, Sant Vicençde Castellet i Monistrol de Montserrat.I després, la derrota. Tota la feina feta quedava enres o es tornava en contra d’ella. Per fer-ho més dolorós,Antonieta Feliu va patir un episodi incomprensibleals nostres ulls. El testimoni, com en tantes coses relacionadesamb ella, és de Maria Casajuana. Ella explicaque un cop acabada la guerra molts homes d’ERCde Manresa varen fugir a França per les muntanyes ino li varen dir res a Feliu. Ella es va enfadar molt perquèhauria pogut marxar cap a Mèxic, on hi tenia unagermana, i estalviar-se els anys de presó. 72 L’actuaciód’aquells homes, mes enllà de les reticències que els hipodia despertar una dona com Antonieta Feliu, va ser,molt probablement, fruit d’un mal entès paternalisme:«A una dona no li faran res». Res més lluny de la realitat.Com anem constatant i constatarem en aquest recullde biografies i testimonis, el règim franquista vaésser deliberadament cruel amb les dones republicanes.Antonieta Feliu va ingressar a la presó de Manresa el20 d’octubre de 1939. En el Consell de Guerra, celebratel 19 de gener de 1940, el fiscal li demanava 20 anyspel delicte de «excitación a la rebelión». La sentènciava ser de 6 anys i 1 dia.71 Lluïsa Font i Conxita Parcerisas, «Antonieta Feliu», a: Manresanesque han fet història [en línia], disponible a: [consulta:9 de febrer de 2011]72 Íbid.